Pujol i l'energia eòlica
Jordi Pujol és un defensor de l'energia atòmica i un escèptic respecte al que poden aportar a la nació les energies del sol. “No podem tornar als molins de vent”, solia declarar quan era president.
Durant els seus mandats, la cooperativa Ecotècnia (finalment adquirida per la multinacional Alstom després de ser controlada per Mondragón), que alguns ecologistes vàrem ajudar a promoure durant els anys 70, va ser estratègicament marginada. Els projectes que va presentar al govern per arrelar-se i dinamitzar la indústria eòlica varen caure en un pou. Pujol, seduït per Pere Duran Farell, havia optat per la nuclearització imposada pel franquisme, probablement pensant que el moviment bancari i financer que comportaria seria beneficiós.
Finalment, però, el pastís se l'emportaria el Chase Manhattan Bank, que havia concedit els crèdits en dòlars per a la compra dels reactors de tecnologia Westinghouse i General Electric. La “transició democràtica” mai va reclamar una auditoria a les elèctriques sobre els tripijocs d'aquella negociació.
Ara, Pujol, en el tercer volum de les seves edulcorades Memòries, es treu les puces i explica la marginació de l'energia eòlica a Catalunya d'aquesta manera: al principi semblava que podia satisfer els partidaris de la producció d'energia neta no contaminant, va ser impugnada per ells mateixos perquè deien que els molins de vent mataven ocells, feien soroll i alteraven el paisatge (…) Amb aquestes actituds, d'oposició sistemàtica i la nostra incapacitat de superar-les, Catalunya va perdre la possibilitat de crear empreses importants en el camp de l'energia eòlica, i no em refereixo només a la producció d'energia sinó també al material: torres, motors, aspes, informàtica... Tot va ser massa difícil, i aquestes activitats industrials es van desplaçar a altres indrets de l'Estat on no hi havia tants entrebancs.”
I seguidament afegeix: “Espanya té una posició important en l'energia eòlica, i Catalunya no. I algunes empreses d'aquest sector que teníem, tipes de trobar obstacles a cada cantonada, durant els últims anys s'han venut a empreses de fora. En un moment en què tothom reclama que Catalunya tingui activitats industrials noves, constatar aquest fet resulta bastant depriment.”
L'expresident, murri, no ens explica tota la veritat. El sector elèctric (Endesa, Gas Natural-Fenosa, Iberdrola... i caixes i bancs vinculats), amb la complicitat del PP i CiU, ha optat per allargar la vida de les centrals d'Ascó i Vandellòs, ja amortitzades, i que li suposen un benefici net diari d'alguns milions d'euros. No és casual que les energies del sol hagin progressat en les autonomies desnuclearitzades.
Però la meva perplexitat es produeix quan Pujol no identifica els “ecologistes opositors sistemàtics” a l'energia eòlica. De qui parla? A qui acusa? Aquesta ambigüitat perjudica tots els ecologistes que defensem l'energia del vent i proposem la seva extensió. Silencia, en canvi, les connivències dels polítics amb el sector nuclear; la incompetència i la manca de coratge dels seus governs i la miopia que varen tenir en no afavorir unes energies que faciliten l'autosuficiència i que ajudarien a la futura independència de la nostra nació.
Ara, les dificultats per impulsar projectes eòlics científics com el Zèfir a l'Ametlla de Mar vénen de la desconfiança que s'ha generat a les poblacions afectades per la manca de credibilitat i transparència informativa dels promotors polítics. El conflicte no és degut a la cultura del “no”, sinó a una profunda qüestió de gestió democràtica de les energies renovables i de com fer-les popularment participatives. De la descontrolada situació actual s'aprofiten els conspiradors al servei del lobby nuclear. A río revuelto... Però la responsabilitat d'aquest fracàs comença en el primer govern pujolista. Ho sento, president, però algú ho havia de dir.
