La fatiga

La llunyania espiritual entre Catalunya i Espanya té una llarga història i s'enfonsa en la nit del temps. La distància s'ha anat engrandint i ha conegut noms diferents, en boca de persones no sospitoses de ser, en principi, independentistes. “Desafecció”, n'han dit uns, “desapego”, els altres, per fer referència al progressiu desplaçament de posicions que, cada dia que passa, es va produint. Els darrers anys el ritme s'ha accelerat i ha deixat pas a una situació nova, arribada gairebé de forma imperceptible, que no ha estat d'un dia per l'altre, ni resultat d'un canvi brusc: la fatiga. Cada cop hi ha més gent que n'està cansada, d'aquesta situació, gent de totes les edats, classes socials, ideologies, orígens geogràfics i sentiments nacionals diversos, gent unida, però, per una sensació compartida: la fatiga d'Espanya. I va imposant-se un cert estat d'ànim, una consciència més majoritària, d'escassa elaboració política, però de fàcil constatació pràctica: amb Espanya no hi ha res a fer. A aquesta conclusió hi arriba molta gent a contracor, perquè són molts els que s'han passat la vida predicant i creient just el contrari. En realitat, no és més que la demostració del fracàs d'una idea conciliadora i, alhora, ingènua per impossible: la concepció d'Espanya com un estat on poder viure, en igualtat de condicions, diverses nacions, cultures i llengües, sense hegemonies ni discriminacions. La inviabilitat d'un estat espanyol plurinacional i plurilingüístic de debò ja era evident, però no semblava molestar gaire, malgrat que hi hagués qui s'entestés a tirar per carrerons sense sortida com el federalisme o similars.

Ara, però, la reacció es produeix davant un doble escenari simultani. D'una banda, la catalanofòbia fastigosa, obsessiva, malaltissa, “racista”, diríem si fóssim una raça, cosa que feliçment no som. Una actitud d'odi a Catalunya i als catalans, amb una visceralitat irracional present en mitjans de comunicació públics i privats, en comentaris espontanis de polítics i jutges, policies i militars, en cançons i acudits, en mil històries i muntatges d'internet. Una catalanofòbia que es fa també insuportable a tants catalans amb orígens familiars a Espanya, no tan sols, doncs, als autòctons amb llinatge nostrat de Jaume I ençà. L'altre és menys de pell i més de butxaca, de cap, de sentit comú. Parlo de la ruïna econòmica que significa Espanya per a la societat catalana, a l'obstacle al creixement econòmic, al fre al benestar, a l'impediment a la modernització, a l'empobriment com a país i a la pèrdua permanent d'oportunitats, amb gran dilapidació de diners públics en llocs improductius, com ara grans infraestructures, mentre hem d'anar pel món lligats a una mala marca com és “Espanya”.

Simultàniament, però, a aquesta fatiga, se n'està produint una altra, no per més nova, menys important: la fatiga espanyola de Catalunya. No són pocs els cercles en què comentaris del tipus “si no están cómodos en España, pues que se vayan”, hi sovintegen, i com més va més. Per a alguns sectors de la societat espanyola, Catalunya ha esdevingut un país antipàtic, inaguantable i, sobretot, incomprensible i inassimilable. No els cap al cap l'existència d'una cultura catalana independent, d'una llengua nacional emprada per totes les classes socials i amb gran capacitat d'incorporar-hi nous parlants procedents de la immigració, així com un neguit empresarial i intel·lectual per ser presents, amb naturalitat, en l'àmbit internacional. Si estem, com sembla, cansats els uns dels altres, si ells no ens han fet desaparèixer com a poble i nosaltres no ens hem desempallegat de l'estat, no hi ha altra sortida que partir peres, civilitzadament, cadascú a casa seva i amb voluntat de bon veïnatge. Com diria Amos Oz, parlant d'Israel-Palestina, “Ajudeu-nos a divorciar-nos”. Doncs, això.