‘Daq ghaH DuHHa'

La reacció que segurament heu tingut en llegir el títol d'aquesta columna és la mateixa que tenen a Madrid quan senten les nostres queixes i la que tenim a Catalunya quan ens parlen des de la capital del regne.

El problema més gran entre Espanya i Catalunya no és pas la llengua, ni el dèficit fiscal o l'amenaça d'intervenció. La principal dificultat és la incomprensió, que no només fa impossible la convivència, sinó també una separació amistosa basada en la mútua acceptació de les diferències.

La conclusió és que Daq ghaH DuHHa que vol dir “el diàleg és impossible” en klíngon, la llengua inventada per Marc Okrand a finals de la dècada del setanta del segle passat per a la sèrie Star Trek. Quan nosaltres parlem, sona klíngon a orelles espanyoles, i a l'inrevés també.

No hi ha diàleg possible quan les parts parlen idiomes extraterrestres i descriuen realitats incomprensibles. Ho hem comprovat una vegada més aquesta setmana al Congrés dels Diputats espanyol. Els representants catalans parlen de dèficit fiscal, d'espoli, de procés recentralitzador, d'absència d'inversions, d'invasió de competències, de ciutadans que paguen més impostos pel sol fet de ser catalans, etcètera.

Al seu torn, els ministres espanyols neguen cap discriminació inversora; afirmen que no hi ha cap deute pendent amb Catalunya; que “espoli” i “dèficit fiscal” són conceptes inexistents, i parlen de “nacions inventades i artificials”. No hi ha cap conversa entre les parts. Cadascú declama en un idioma incomprensible per a l'altre, descriu dimensions paral·leles que mai no s'entrecreuen. Fins i tot admetent amb candidesa que no hi hagi mala fe en cap de les parts i que tothom sigui honest en els seus plantejaments, ningú no és capaç d'entendre què diu l'alien que té al davant, que gesticula i parla amb vehemència.

Malauradament, tot plegat ens fa palès que no hi ha cap possibilitat d'una reformulació de la convivència amb Espanya, o de discutir els termes d'una separació amistosa, com sí que ho estan fent Escòcia i el Regne Unit. En el nostre cas, ens agradi o no, el futur és el conflicte, “l'estrebada” que esmentava dies enrere Francesc Homs, que requerirà líders ferms i decidits a fer-hi front.