Com no ho ha dit mai ningú

Estic escri­vint una novel·la. Com em sol pas­sar, des del dia que la vaig començar visc la meva vida en dos nivells, com si habités dues rea­li­tats paral·leles. Sí, he dit rea­li­tats, perquè men­tre escric el món ima­gi­nari de la novel·la agafa cos i m'embo­lica, fins a fer-me creure que els llocs, les per­so­nes i els fets són tan reals com els que de veri­tat ho són. I de vega­des, no cal dir-ho, aquesta no-rea­li­tat és força més atrac­tiva que la rea­li­tat pura. El pro­blema arriba quan la no-rea­li­tat s'immis­ceix en el meu dia a dia i em dis­treu fins a límits insos­pi­tats. Un per­so­natge s'asseu al seient del cos­tat del cotxe men­tre jo con­du­eixo i xerra sense parar, expli­cant-me allò que li va pas­sar quan era petit, que l'ha mar­cat i és el que el fa actuar d'aquesta deter­mi­nada manera ara que és un adult. Jo l'escolto aten­ta­ment perquè la seva història m'interessa i, ai las, m'és impres­cin­di­ble a l'hora d'escriure la novel·la. I quan me n'adono... ja m'he sal­tat la sor­tida de la ronda que em tocava. Un altre dia, un amic m'està par­lant de la seva àvia, que viu en una casa vella, amb un jardí que està
una mica aban­do­nat
però que encara és bonic..., ups! L'amic em fa una pre­gunta –tu què tro­bes?– que no puc res­pon­dre perquè la ver­go­nyosa veri­tat és que havia dei­xat d'escol­tar-lo. El jardí de casa la seva àvia, que no he vist mai però puc ima­gi­nar amb faci­li­tat, “és” el jardí que estava bus­cant! També hi haurà un banc de ferro rove­llat, i una font que ja no raja, i un nes­prer malalt. Quan em torno a posar a escriure –jo sola i aïllada davant de l'ordi­na­dor– em vénen al cap totes les con­ver­ses que he seguit a mit­ges, els moments que he com­prat tomàquets en lloc de pomes perquè no estava con­cen­trada en el que feia. I ales­ho­res cal posar-hi ordre. És el moment de la veri­tat. El
difícil i fas­ci­nant moment de la veri­tat. Com deia Txèkhov: “Inten­tar l'impos­si­ble per dir les coses com no les ha dites mai ningú.” Com deia Stend­hal: “Els detalls són el més impor­tant en una novel·la.” Com deia Rodo­reda: “Dir amb la màxima sim­pli­ci­tat les coses essen­ci­als.” Agra­eixo –natu­ral­ment– els con­sells dels grans, però també, aquesta set­mana, el sug­ge­ri­ment d'una amiga
que paci­ent­ment escolta el meu argu­ment i, amb una bona idea, el des­en­ca­lla.