Ningú se salva sol

És el títol de la novel·la que acabo de lle­gir –en cas­tellà, encara no hi ha tra­ducció cata­lana– de la ita­li­ana Mar­ga­ret Maz­zan­tini. Vaig des­co­brir aquesta escrip­tora amb No et moguis i vaig ena­mo­rar-me'n amb La paraula més bella. I ara arriba aquesta novel·la guar­do­nada i ova­ci­o­nada a Itàlia i no podia espe­rar per lle­gir-la. Una història, i sobre­tot un títol, que lliga amb els temps que vivim: el fracàs, el desa­mor, el desànim, la des­es­pe­rança omplen les pàgines d'aquesta novel·la. I tot subrat­lla aquesta sentència, tan apli­ca­ble en aquests moments: ningú se salva sol. L'autora la va pes­car en una con­versa amb un vell malalt de càncer. L'home va dema­nar a Maz­zan­tini que resés per ell i l'escrip­tora va res­pon­dre amb un dubi­ta­tiu “no sé si estaré a l'altura”. El malalt va insis­tir-hi: “Em cal la seva ajuda, ningú se salva sol.” I així és en la malal­tia, i en el desa­mor i en aquesta crisi pro­funda i glo­bal que ens tena­lla. Ningú se salva sol. És una novel·la sen­si­ble i dura. Que un amor que sem­blava etern s'esberli i acabi des­in­te­grant-se no és un relat agra­da­ble. Si els exa­mants són un home i una dona encara joves, que s'han esti­mat de veri­tat i que esti­men els dos fills petits que tenen en comú, la història ine­vi­ta­ble­ment ens ofe­reix pas­sat­ges dolo­ro­sos. L'amor trans­for­mat en dolor. Però a mi, par­ti­cu­lar­ment, m'ha ferit més la clare­dat amb què Maz­zan­tini explica com l'amor, l'admi­ració i la com­pli­ci­tat entre Delia i Gae­tano, es degrada fins a esde­ve­nir pur menys­preu. No hi ha res del procés del desa­mor que aquesta novel·la no explori i deixi al des­co­bert, davant dels ulls inde­fen­sos del lec­tor. Els indi­cis del dete­ri­o­ra­ment que els van pas­sar per alt, quan allò que els feia gràcia de l'altre ara els irrita, els retrets, les decep­ci­ons més amar­gues i la ter­ri­ble pre­gunta final: com vaig poder equi­vo­car-me tant? I, final­ment, amb la mateixa pre­cisió, Mar­ga­ret Maz­zan­tini dibuixa l'única espe­rança: el dia que es retro­bin després de molts anys, el dia que “per fi, hau­ran obli­dat l'olor de la inti­mi­tat i l'odi. Ja no recor­da­ran res d'aquest cos que tenen al davant. Hau­ran esta­blert altres inti­mi­tats, noves ràbies. Pas­sa­ran l'un al cos­tat de l'altre afa­ble­ment com carn nete­jada a fons per la tragèdia de l'amor. Ja sense ten­si­ons, sense fric­ci­ons, ja sense sac­se­ja­des dolo­ro­ses”.