‘Alea jacta est'

Ja està. No hi ha marxa enrere. El poble català ha cre­uat el Rubicó i la marxa cap a la lli­ber­tat és ja un camí uni­di­rec­ci­o­nal amb un destí molt diàfan. Ara som nosal­tres els que hem de deci­dir si aquest camí serà curt, llarg o molt llarg.

Hom no pot dir que tot
ple­gat sigui una sor­presa.
Ja fa temps que el desig de
lli­ber­tat es copsa com a una opció majo­ritària a Cata­lu­nya, però ara ja és una veri­tat científica, cons­ta­tada per
estu­dis demoscòpics de solvència con­tras­tada.

Paral·lela­ment a aquest auge de l'inde­pen­den­tisme, hi ha un crei­xent ner­vi­o­sisme al poder. El poder en sen­tit genèric, que porta al seu ADN una tendència natu­ral a man­te­nir l'statu quo. Per això els par­tits polítics —que es tro­ben rela­ti­va­ment còmodes ges­ti­o­nant la misèria i les engru­nes— van al dar­rere d'una soci­e­tat civil que s'ha can­sat d'espe­rar-los i ha deci­dit tirar pel dret. Les bases empe­nyen des de sota, i els pri­mers a notar la pressió són els alcal­des i regi­dors, que són l'esta­ment polític més pro­per al ciu­tadà. Per això, més de la mei­tat dels ajun­ta­ments del país ja s'han decla­rat ober­ta­ment inde­pen­den­tis­tes.

Hi ha qui diu que és per efecte de la crisi econòmica, i que tan bon punt tor­nem al camí del crei­xe­ment, el suport majo­ri­tari s'esfu­marà. Beneits! El divorci entre Cata­lu­nya i Espa­nya ja es troba en mans dels advo­cats, que estan redac­tant els papers. La sentència sobre el català a l'ense­nya­ment de 3 a 6 anys i la reacció de la soci­e­tat (no pas la del govern, que con­ti­nua fent veure que no passa res) en són un tes­ti­moni clar. L'eco­no­mia hi ajuda, és cert, perquè l'espoli en temps de crisi es fa ina­guan­ta­ble, però les cau­ses són més pro­fun­des. Abans de final d'any, esgo­ta­rem l'últim car­tutx, el del pacte fis­cal, i totes les car­tes seran sobre la taula.

Les pro­pe­res elec­ci­ons cata­la­nes seran un referèndum d'inde­pendència avant la let­tre. Els cata­lans ja tenim clar què volem, i sabem que és per­fec­ta­ment fac­ti­ble. S'han aca­bat les mit­ges tin­tes. El par­tit polític que es pre­senti a les elec­ci­ons amb un pla cohe­rent i ben tra­vat cap a la inde­pendència serà qui rebrà el suport popu­lar majo­ri­tari. Ja no ens ali­men­ten les molles.