Els nens de la guerra

La Mimí ja és besàvia. Viu al poble de Cabestany, a pocs quilòmetres de Perpinyà, però fa molts anys que passa el mes de juliol a la Garrotxa, com nosaltres. Ens tenim un afecte sòlid i una mica nostàlgic, que es fonamenta també en algunes absències estimades: el seu marit, els meus pares. Com que les vacances conviden a la conversa –llargues tardes sense cap pressa, sobretaules a la fresca–, hem tingut ocasió de conèixer força bé la vida de la Mimí. Sabem que va haver de marxar de Catalunya l'any 1939, quan ella en tenia deu, amb els seus pares. Va travessar la frontera caminant i explicava que, enmig del desori i la gentada, es va deixar anar un moment de la mà de la seva mare i, tot d'una, ja no va veure ningú de la seva família. Un soldat alt i robust la va veure plorar, desorientada, i la va agafar a coll perquè pogués veure millor si entre les desenes de caps hi veia algú conegut. I, efectivament, des d'aquella alçada la nena va veure la seva mare, que devia estar buscant-la també amb angoixa. La Mimí i la seva família, com tants catalans obligats a exiliar-se, van acabar anant a parar al camp d'Argelers. La família ja no va tornar a travessar la frontera en sentit invers, es van quedar instal·lats a Cabestany i la Mimí es va acabar casant amb un figuerenc. Van crear una família que, com us deia al començament, ja li ha donat un besnét. Aquest mes de juliol la Mimí va tornar a explicar la seva facècia al meu fill adolescent, que l'escoltava com si tingués una pàgina viva de la història al seu davant (i la hi tenia!). Ens explicava, emocionada, que un dels seus néts és profundament catalanista i treballa activament pel diàleg entre el Principat i la Catalunya del Nord. Una cosa va portar l'altra i vam acabar xerrant de política. Va ser aleshores quan la Mimí va explicar que estava molt esperançada amb l'Onze de Setembre d'aquest any. El meu fill va mostrar-se també optimista i igualment reivindicatiu. La Mimí ens va confessar que no es veia amb cor de venir a Barcelona i participar en la manifestació i va demanar al noi que, aquell dia, la tarda de l'Onze de Setembre, tingui un pensament per a ella. Ell s'hi va comprometre. Pensarem –hi afegeixo ara– en tots aquells nens i nenes de la guerra, en tots aquells catalans que van travessar a peu la frontera, i confiarem, esperançats com ells, que aquell dia canviï el signe del nostre futur.