Opinió

PSC i agenda nacional

Aquí, com a tot arreu, la gent de fora vol convertir-se en gent de dintre

El nou por­ta­veu del PSC declara que, per al seu par­tit, “l'agenda naci­o­nal no és pri­o­ritària”. Què hau­ria pas­sat si el soci­a­lista francès F. Hollande hagués dit, exac­ta­ment, el mateix. O el soci­a­lista espa­nyol A. Pérez Rubal­caba? Ja hagués hagut de rec­ti­fi­car a l'ins­tant, perquè els seus con­na­ci­o­nals li n'hau­rien dema­nat expli­ca­ci­ons: si el naci­o­nal no és pri­o­ri­tari, què hi fa gover­nant la nació o espe­rant-ho? Una bar­ba­ri­tat així és impen­sa­ble en qual­se­vol par­tit que tin­gui la més remota espe­rança d'ocu­par un mínim espai de nor­ma­li­tat al seu país. Si l'agenda naci­o­nal no és pri­o­ritària, quina ho és? La inter­na­ci­o­nal? La del país veí?

La deriva ana­ci­o­nal del PSC, atrin­xe­rat rere un fede­ra­lisme tan impos­si­ble com ingenu, és alar­mant i nega­tiva per a tota la soci­e­tat cata­lana. Com pot ser, en un par­tit que ha estat tan impor­tant, aquesta inco­mo­di­tat amb tot allò que sigui naci­o­nal català o en tin­gui l'apa­rença? Sem­bla com si el PSC no fos d'aquest món. La seva desu­bi­cació del moment actual del país i la incom­prensió abso­luta d'allò que hi passa són increïbles i està mal­me­tent amb rapi­desa la inversió naci­o­nal acon­se­guida els set anys de govern a la Gene­ra­li­tat, men­tre es neguen a reconèixer la rea­li­tat i es tro­ben del tot des­bor­dats pels esde­ve­ni­ments. Un par­tit d'esquer­res no pot dis­tin­gir entre agenda naci­o­nal i social. Tot el que passa a l'inte­rior de la nació és naci­o­nal, perquè un país és la gent, una nació són les per­so­nes que la fan. L'espoli fis­cal rei­te­rat, que cas­tiga els sec­tors popu­lars, les clas­ses mit­ja­nes i l'eco­no­mia dinàmica, expor­ta­dora i inno­va­dora, és alhora agenda social i naci­o­nal. I ho són els peat­ges, les reta­lla­des en la des­pesa pública i la manca d'inversió esta­tal, l'absència de cor­re­dor fer­ro­vi­ari medi­ter­rani, la no con­nexió amb Europa, les difi­cul­tats cons­tants per impe­dir un ús nor­mal i tran­quil del català en el seu àmbit ter­ri­to­rial, etc.

El PSC, com durant el fran­quisme havia fet el PSUC, admi­ra­ble­ment, va voler pri­o­rit­zar la uni­tat civil del poble de Cata­lu­nya, per damunt de les diferències d'ori­gen, i per això va fer el Pacte d'Abril entre el PSC-C, el PSC-R i la Fede­ració Cata­lana del PSOE. Però, tres dècades després, ha comès un error gravíssim: donar als que un dia van ser immi­grants la con­dició d'immi­grants per­ma­nents, man­te­nint-los con­ge­lats en aquest esta­tuts irre­ver­si­ble, tot con­dem­nant-los a ser sem­pre immi­grants a Cata­lu­nya, a recor­dar-los en tot moment d'on van venir. Aquesta errònia sobre­pro­tecció ha estat nefasta. Perquè ningú no vol sen­tir-se ciu­tadà de segona cate­go­ria enlloc. Aquí, com a tot arreu, la gent de fora vol con­ver­tir-se, com més aviat millor, en gent de din­tre. Els que un dia van arri­bar anda­lu­sos, mur­ci­ans, extre­menys, ara­go­ne­sos o gallecs, sense dei­xar de ser-ne, volen també ser cata­lans i cata­la­nes. I rebut­gen que els seus fills i néts siguin vis­tos com a immi­grants, perquè no han emi­grat d'enlloc. Han nas­cut aquí i són, doncs, cata­lans del tot, de cap a peus. No és estrany que, per demos­trar-ho, molts hagin aca­bat votant CiU com a gest d'afir­mació cata­lana... i gua­nya­dora!

El camí erràtic del PSC i la seva pèrdua crei­xent de cen­tra­li­tat i trans­ver­sa­li­tat deixa un buit enorme en el sis­tema català de par­tits, ja que delata l'absència d'una opció naci­o­nal a l'esquerra, un refe­rent seriós, pro­gres­sista i refor­mista, de cen­tre­es­querra euro­peu, amb volun­tat de majo­ries, vocació de govern i sen­tit d'alter­nança democràtica. Si Josep Rovira, Rafael Cam­pa­lans, Serra i Moret o Josep Pallach aixe­ques­sin el cap, tin­drien una tris­tesa immensa en com­pro­var com, a l'hora de la veri­tat, el PSC, al cos­tat del PP i Ciu­ta­dans, té com a objec­tiu impe­dir la “divisió d'Espa­nya” i man­te­nir-ne, doncs, “la uni­tat”. Des de quan aquesta és la raó de ser d'un par­tit d'esquer­res? Estic segur que l'Ernest, l'Àngel, el Toni, la Marina o la Montse, i tants soci­a­lis­tes de tota la vida, dins el cor ja han triat i han optat pels seus: el poble de Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.