PSC i agenda nacional
El nou portaveu del PSC declara que, per al seu partit, “l'agenda nacional no és prioritària”. Què hauria passat si el socialista francès F. Hollande hagués dit, exactament, el mateix. O el socialista espanyol A. Pérez Rubalcaba? Ja hagués hagut de rectificar a l'instant, perquè els seus connacionals li n'haurien demanat explicacions: si el nacional no és prioritari, què hi fa governant la nació o esperant-ho? Una barbaritat així és impensable en qualsevol partit que tingui la més remota esperança d'ocupar un mínim espai de normalitat al seu país. Si l'agenda nacional no és prioritària, quina ho és? La internacional? La del país veí?
La deriva anacional del PSC, atrinxerat rere un federalisme tan impossible com ingenu, és alarmant i negativa per a tota la societat catalana. Com pot ser, en un partit que ha estat tan important, aquesta incomoditat amb tot allò que sigui nacional català o en tingui l'aparença? Sembla com si el PSC no fos d'aquest món. La seva desubicació del moment actual del país i la incomprensió absoluta d'allò que hi passa són increïbles i està malmetent amb rapidesa la inversió nacional aconseguida els set anys de govern a la Generalitat, mentre es neguen a reconèixer la realitat i es troben del tot desbordats pels esdeveniments. Un partit d'esquerres no pot distingir entre agenda nacional i social. Tot el que passa a l'interior de la nació és nacional, perquè un país és la gent, una nació són les persones que la fan. L'espoli fiscal reiterat, que castiga els sectors populars, les classes mitjanes i l'economia dinàmica, exportadora i innovadora, és alhora agenda social i nacional. I ho són els peatges, les retallades en la despesa pública i la manca d'inversió estatal, l'absència de corredor ferroviari mediterrani, la no connexió amb Europa, les dificultats constants per impedir un ús normal i tranquil del català en el seu àmbit territorial, etc.
El PSC, com durant el franquisme havia fet el PSUC, admirablement, va voler prioritzar la unitat civil del poble de Catalunya, per damunt de les diferències d'origen, i per això va fer el Pacte d'Abril entre el PSC-C, el PSC-R i la Federació Catalana del PSOE. Però, tres dècades després, ha comès un error gravíssim: donar als que un dia van ser immigrants la condició d'immigrants permanents, mantenint-los congelats en aquest estatuts irreversible, tot condemnant-los a ser sempre immigrants a Catalunya, a recordar-los en tot moment d'on van venir. Aquesta errònia sobreprotecció ha estat nefasta. Perquè ningú no vol sentir-se ciutadà de segona categoria enlloc. Aquí, com a tot arreu, la gent de fora vol convertir-se, com més aviat millor, en gent de dintre. Els que un dia van arribar andalusos, murcians, extremenys, aragonesos o gallecs, sense deixar de ser-ne, volen també ser catalans i catalanes. I rebutgen que els seus fills i néts siguin vistos com a immigrants, perquè no han emigrat d'enlloc. Han nascut aquí i són, doncs, catalans del tot, de cap a peus. No és estrany que, per demostrar-ho, molts hagin acabat votant CiU com a gest d'afirmació catalana... i guanyadora!
El camí erràtic del PSC i la seva pèrdua creixent de centralitat i transversalitat deixa un buit enorme en el sistema català de partits, ja que delata l'absència d'una opció nacional a l'esquerra, un referent seriós, progressista i reformista, de centreesquerra europeu, amb voluntat de majories, vocació de govern i sentit d'alternança democràtica. Si Josep Rovira, Rafael Campalans, Serra i Moret o Josep Pallach aixequessin el cap, tindrien una tristesa immensa en comprovar com, a l'hora de la veritat, el PSC, al costat del PP i Ciutadans, té com a objectiu impedir la “divisió d'Espanya” i mantenir-ne, doncs, “la unitat”. Des de quan aquesta és la raó de ser d'un partit d'esquerres? Estic segur que l'Ernest, l'Àngel, el Toni, la Marina o la Montse, i tants socialistes de tota la vida, dins el cor ja han triat i han optat pels seus: el poble de Catalunya.
