Opinió

La col·leccionista

Maleït aquell

La pel·lícula fran­cesa El nom, que aquests dies s'exhi­beix a les nos­tres sales de cinema –i que us reco­mano sin­ce­ra­ment–, m'ha fet tor­nar a un clàssic de la lite­ra­tura que tenia obli­dat del tot en algun racó de la meva memòria lec­tora. Es tracta de la novel·la Adolf, de Ben­jamí Cons­tant, que a la pel·lícula és uti­lit­zada com a excusa per començar a enre­dar la troca (i déu n'hi do com s'enreda!). Adolf és una història d'amor romàntic, que Ben­jamí Cons­tant va escriure tot just ence­tat el segle XIX, ins­pi­rant-se en els des­as­sos­secs que ell mateix vivia immers en una relació tem­pes­tu­osa amb la cèlebre Madame de Staël –escrip­tora, pre­cur­sora del femi­nisme, influ­ent intel·lec­tu­al­ment i política­ment en la França napoleònica–. El pro­ta­go­nista de la novel·la, Adolf, és un jove que, impa­ci­ent perquè encara no coneix l'amor, ini­cia una relació amb una dona força més gran. La passió del jove creix men­tre troba obs­ta­cles, però defa­lleix quan el camí s'aplana. Adolf se sent cul­pa­ble i s'obse­deix per tro­bar les cau­ses de la seva inconstància. Recordo, doncs, la romàntica història d'amor d'Adolf i Eli­o­nor tor­nant del cinema i, tot d'una, em ve al cap una frase de la novel·la que, coses de l'ado­lescència, vaig por­tar durant tot un curs –ter­cer de BUP? COU?– escrita a la meva car­peta. “Maleït aquell qui, en els pri­mers moments d'una unió amo­rosa, no cre­gui que aquesta unió ha de ser eterna.” D'acord, és una frase molt romàntica, pot­ser massa, però la veri­tat és que des d'aque­lla llu­nyana car­peta d'estu­di­ant, m'ha il·lumi­nat més d'un cop en el ter­reny sen­ti­men­tal. Quan tenia vint anys em pen­sava que si un amor era veri­ta­ble, seria etern. Així, com una regla infal·lible. Ara ja sé que les coses no van necessària­ment d'aquesta manera i tan­ma­teix, encara crec que, si en els ini­cis d'un amor, en el període de l'ena­mo­ra­ment, vull dir, no estàs con­vençut o con­vençuda que allò durarà per sem­pre, més val que ho dei­xis córrer. Dit això, només una curi­o­si­tat (i pot­ser, segu­ra­ment, deu ser que estic un pèl obses­si­o­nada), però bus­cant infor­mació sobre Ben­jamí Cons­tant –que també va ser un pen­sa­dor polític de pri­mera línia, a més de novel·lista–, trobo aquesta sentència: “La lli­ber­tat no és altra cosa que allò que la soci­e­tat té el dret de fer i que l'estat no té el dret d'impe­dir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.