Escriure la mare

Trobo que hi ha una pila de bones raons per reco­ma­nar la lec­tura de la novel·la Res no s'oposa a la nit, de la fran­cesa Delp­hine de Vigan. La pri­mera, és evi­dent, és que es tracta d'una bona novel·la. La segona és que és una bona novel·la basada en fets reals. La ter­cera és que l'autora actua amb una hones­te­dat total i admet que ha pro­vat de no escriure sobre un drama que l'afecta pro­fun­da­ment, però que no se n'ha sor­tit, perquè sap que fins que no escri­gui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, pre­ci­sa­ment, l'única manera de sobre­viure a la tragèdia. El plan­te­ja­ment és honest i la cons­trucció de la història és intel·ligent i sen­si­ble. Delp­hine de Vigan acon­se­gueix ser a la vegada el nar­ra­dor omnis­ci­ent i un dels per­so­nat­ges prin­ci­pals de la història. De la mateixa manera que excel·leix en l'intent de pre­sen­tar-nos, des de l'afecte, una família –la seva– que lluny de ser per­fecta acaba, tan­ma­teix, seduint-nos. Res no s'oposa a la nit està plena de per­so­nat­ges sin­gu­lars, atrac­tius, dig­nes de com­passió, admi­ra­bles. Tots són alhora vícti­mes i bot­xins. És un d'aquells lli­bres que et van abduint fins a allu­nyar-te de la resta del món, i que es que­den uns dies a dins teu quan has tan­cat l'última pàgina. Per­so­nal­ment no puc dei­xar de pen­sar en el coratge d'aquesta escrip­tora, que ha sabut lle­var l'àncora i dei­xar anar tot el llast per seguir enda­vant. I encara més, ho ha fet amb tanta deli­ca­desa que no ha fet cap estrall ni li caldrà –crec– tren­car lli­gams amb la seva pròpia família, mal­grat l'exer­cici d'impu­dor que ha fet. També és, sobre­tot és, un exer­cici de la seva lli­ber­tat. I pot­ser el més impres­si­o­nant és que en cap cas aquest impu­dor es fa obscè. En tot el lli­bre el lec­tor no té la sen­sació que De Vigan esti­gui exhi­bint el seu dolorós pas­sat. L'està ana­lit­zant i està com­par­tint les seves con­clu­si­ons amb nosal­tres. Les reve­la­ci­ons ens arri­ben pràcti­ca­ment al mateix temps que ella fa els des­co­bri­ments. Pot­ser el secret d'aquest lli­bre és que l'autora con­fessi d'entrada la seva feblesa: escriure sobre la pròpia mare és arris­cat, ina­de­quat, està massa vist. I, mal­grat tot, s'hi sent empesa: “I lla­vors, com dese­nes d'autors abans que jo, he inten­tat escriure la meva mare.” L'impacte és rotund i empeny a seguir enda­vant.