Contradiccions melangioses

No seria estrany que, en aquests dies, ens prengués a tots, de cop, un estrany atac de melangia, tal com el jove romàntic, empès per profundes contradiccions, opta per la tristesa i la divagació extàtica, dubtant entre la seva passió vital i la seva decepció igualment vital, pres en una cruïlla d'irresolubles antinòmies. Qui no s'ha sentit així, en un moment de la vida? El que és pitjor de tot això, és quan es repeteix aquest estat, i encara pitjor, quan esdevé crònic. Doncs bé, el ciutadà o votant, en aquest mes de novembre del 2012, és possible que estigui pres en un estat semblant, ateses les flagrants, evidents i escandaloses contradiccions dels missatges socials i polítics. I ja se sap que quan les polaritats emocionals i psíquiques són grans, la seva resolució resulta indefinida, i sovint acaba en un col·lapse interior i exterior.

D'ençà de l'emergència de la dita crisi financera del 2008, tot Occident està immers en aquest estat, i entre els occidentals, els llatins, i entre els llatins, els habitants de l'Estat espanyol, i entre aquests, els habitants de Catalunya. Perquè cau primer sobre nostre patir l'enorme contradicció d'una crisi complexa, producte de la més profunda avarícia d'uns quants i la més profunda ceguesa de tots; a la qual s'afegeix el fet de ser habitants del sud europeu que gestionen malament la superposició d'una economia capitalista dura, manada pel nord, amb un estat cultural del sud atàvic, d'autoritarisme, poca disciplina social i vida relaxada, que té a més a més en l'Estat espanyol una forma específica d'origen castellà (en la qual no s'hi reconeixen molts catalans), ancorada encara en el “ordeno y mando”, religiositat casposa, supèrbia i deliris de grandesa, i unes naturals maneres d'apropiar-se el diner públic o fer negocis ràpids i tèrbols. I a tot plegat, els ciutadans de Catalunya hi han d'afegir la seva pulsió nacional i cultural, sotmesa a unes regles de joc estatals i europees, que els ofeguen dins els seus propis pecats, perquè aquí, a Catalunya, totes aquestes contradiccions existeixen igual que arreu, però que li demanen fer alguna cosa per sortir-se'n, i aquesta cosa a molts ara els ha semblat que és la independència política del país. Per tant és un sentiment tendre i producte més de la necessitat que no de la claredat d'idees.

Però arribats a aquesta idea del seu alliberament polític, als catalans se'ls obre un altre conjunt de contradiccions no menys fortes, i la primera i fonamental, és decidir en quin grau hom desitja aquest procés polític, si gens, poc, bastant o del tot, i llavors encara li ve un altre problema, que és a qui fer confiança, ara que ha de votar, perquè tiri endavant o defensi la seva posició, i llavors encara li cal decidir si s'ha d'apostar sense mirar res, o tenint en compte la fractura social i la justícia social, per tal que el país no es trenqui entre uns i altres, i entre els de dalt i els de baix. I un cop decidit això, llavors el ciutadà ha de veure i comprovar, dia a dia, com si fos un turment, les contínues declaracions contradictòries dels seus polítics, dels polítics espanyols i dels polítics europeus, i dels gurus de les finances, i sovint, fins i tot del seu lloc de treball, del seu banc, del seu sistema educatiu, del seu sistema sanitari, i de qualsevol sistema que tingui al voltant, perquè el que és habitual és que el que avui s'ha dit, demà no val. Si no fos perquè estem admirablement preparats per l'estultícia (dit planament, mirar cap a una altra banda), a hores d'ara ja hauríem parat bojos. Si a un ciutadà li vingués al cap ser absolutament ètic, ja estaria mort, perquè el paisatge de desinformació i manipulació, tàctica, estratègia, mentida i fugida endavant, és d'infart. És clar que el ciutadà hi participa igualment, cadascú des de la seva feina i opinió, i viu tanmateix de la mateixa manera, la qual cosa explica sovint que ningú s'immuti, i si ho fa és per defensar interessos gremials o personals. La dita de qui dia passa, any empeny, és d'una actualitat esgarrifosa. Com diu Josep Pla, la persona per la qual demanem, per sort ha anat a donar menjar a les gallines!, o sigui, que ens estalviem haver d'enfrontar-nos realment als fets i a la realitat, i donar una resposta justa.

No cal citar exemples: un recull de declaracions de la Sra. Merkel, el Sr. Rajoy, el Sr. De Guindos, el Sr. Rubalcaba, la Sra. Chacón, el Sr. Duran Lleida, el Sr. Pujol, el Sr. Mas, el Sr. Navarro, la presidenta del PP català, etcètera, maregen i provoquen un immediat atac de melangia a les persones sensibles.

Tot i això, cal agafar el bou per les banyes, i decidir. Dins de tot aquest enrenou, hi ha dues línies necessàries: el primer, l'ordre polític europeu, espanyol i català, que cal refer amb noves bases, separant i ajuntant allò que calgui per trobar un encaix valent i just. I la segona, cal legislar acuradament sobre el nostre sistema econòmic, per fer-lo just i coherent. Diran que resulta obvi, però sense horitzons definits no hi ha acció. Tota persona o idea contrària a aquests objectius, cal rebutjar-la. Per tant, cal bandejar els que no volen antidemocràticament que res es mogui, perquè ens porten a la ruïna. I a tota acció democràtica tendent a renéixer sobre el fons de la igualtat i el respecte, cal donar-hi suport. Cal, sobretot, que el ciutadà prengui distància, i impedeixi severament la mala fe. I en primer lloc la seva pròpia. Potser així la melangia deixarà pas a l'entusiasme. Potser.