Amic Comas

Jordi Comas era una per­sona expan­siva, dinàmica, incom­bus­ti­ble. El recordo, fa molts anys, en un sopar en un dels seus res­tau­rants, arran de no sé quina pre­sen­tació o pot­ser d'un col·loqui o d'una tro­bada per par­lar de política i també de cul­tura, del país. Comas, que era un empre­sari actiu que bevia de la tra­dició, es va interes­sar sem­pre per tot allò que exce­dia els límits estric­tes del seu negoci. Pot­ser perquè sabia que el món no podia que­dar cir­cums­crit, en el seu cas, a la cir­cum­ferència que des­criu la llar­gada del radi d'una oferta turística. Per això, Comas assis­tia a tots els actes, par­ti­ci­pava en totes les reu­ni­ons, inter­ve­nia en tots els fòrums. Exa­gero, és clar, però és que ell era així, exa­ge­rat. I aquest és un arti­cle d'home­natge. Un esde­ve­ni­ment social sem­blava coix si Comas no hi era. Només cal repas­sar les múlti­ples res­pon­sa­bi­li­tats que havia assu­mit, al cap­da­vant de les asso­ci­a­ci­ons d'hote­lers o com a pre­si­dent de la FOEG, per dir-ne només dues, per enten­dre la vita­li­tat de l'empre­sari que era, per damunt de tot, un home bo i impetuós, atent al desen­vo­lu­pa­ment de les cir­cumstàncies històriques, dis­po­sat sem­pre a ofe­rir el seu ajut i amb una consciència clara de país que li venia tant de les seves experiències com de les lec­tu­res.

Encara teníem pen­dent, amb en Jordi Comas, la pre­sen­tació del lli­bre d'un amic que s'havia anat retar­dant per diver­sos motius però que sabíem que s'aca­ba­ria fent. La seva mort tràgica, inútil, des­me­su­rada, impe­dirà aquell retro­ba­ment en el qual s'hau­rien bar­re­jat la seva perenne joie de vivre amb el delit que tenia per inter­ve­nir també en el món de les lle­tres. Comas no parava de con­fa­bu­lar, d'inci­dir, de voler saber coses i de dis­cu­tir-les. Con­ver­tia les con­ver­ses en un esport apas­si­o­nant perquè cre­ava l'espai neces­sari perquè fos­sin no pas un esce­nari de dis­puta sinó una àgora ama­ble i abran­dada. No sabia que va ser Comas qui es va inven­tar la cam­pa­nya de El amor se cita en Playa de Aro, però em lliga per­fec­ta­ment amb el seu tarannà. La qüestió era no parar quiet, moure's, engres­car. Crear civi­li­tat i riquesa.