Res de miratge

La Lola té pocs més de sei­xanta anys i en fa més de qua­ranta que viu al barri de la Salut de Bada­lona. Tant ella com el seu marit són d'un poble de la província de Jaén i van venir aca­bats de casar per bus­car una vida millor en la pròspera Cata­lu­nya de començament dels anys setanta. Han tin­gut qua­tre fills, han tre­ba­llat molt i n'han pas­sat de tots colors. Dar­re­ra­ment els pro­ble­mes s'han accen­tuat i fins i tot s'ha plan­te­jat a la família la pos­si­bi­li­tat de tor­nar al poble, però la Lola no vol ni sen­tir-ne a par­lar. Diu que la vida als pobles petits d'Anda­lu­sia, per a les dones, és un mal negoci. Que ella s'ha adap­tat la mar de bé (tot això ho diu amb un accent andalús mar­cadíssim i sense haver dit mai una paraula de català) i que “uno es de donde come”. Tot això ja ho sabia, perquè la conec des de fa temps, però mai no hi havia par­lat de política fins al dia abans de les elec­ci­ons. Tot va començar amb una pre­gunta seva: “¿Ver­dad que estas elec­ci­o­nes son impor­tan­tes?” Li vaig dir que jo creia que sí i va moure el cap enèrgi­ca­ment: “Ya lo decía yo, pero mis hijos me dicen que no son para noso­tros.” Em diu que ella no sol votar però que aquesta vegada pensa que ens hi juguem el futur. Em temo el pit­jor però tot i així li reco­mano que voti. Lla­vors em pre­gunta si jo crec que la inde­pendència seria bona per a Cata­lu­nya. Con­testo que sí i l'hi argu­mento pro­cu­rant no fer un míting. Lla­vors arriba la segona pre­gunta: “En el bar­rio dicen que nos ten­dre­mos que ir…” Li ho des­men­teixo amb con­tundència. Em repe­teix el que m'ha dit cent vega­des: “Yo al pue­blo no me vuelvo ni loca.” Li asse­guro que això no es plan­te­jarà. Em diu que ella és espa­nyola i no pot sen­tir-se d'una altra manera, però que ha de pen­sar en els seus fills i els seus néts i creu que pot­ser els anirà millor en una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Li dic que hem de pro­var-ho. Hi està d'acord i anun­cia que “voy a votar a los de la estre­lla”. Con­ti­nuem xer­rant una estona i m'explica que ara mateix cap dels seus fills no té feina. Sort que ella i el seu home sí que van fent coses i els poden aju­dar. Ens aco­mi­a­dem afec­tu­o­sa­ment i, just quan és a punt de mar­xar, la Lola em fa un som­riure còmplice i em diu: “Bueno, ¡que ten­ga­mos suerte el domingo!” Em recordo d'ella aquesta set­mana, quan sento que diuen que el sobi­ra­nisme no ha cres­cut i que tot ple­gat era un miratge.