Esperit crític

Ara que estem en plena crisi ens fal­ten idees per deci­dir quin camí cal aga­far per sor­tir-ne, però ens comen­cen a sobrar argu­ments per expli­car com hem arri­bat fins aquí. Per evi­tar que aquest sigui un exer­cici inútil i per tal que ser­veixi per esbri­nar si hi ha manera de no tor­nar a caure en els matei­xos errors, cal esca­tir quins han estat els errors veri­ta­ble­ment defi­ni­to­ris. Al qüesti­o­na­ment gene­ral que fa Europa sobre el model d'eco­no­mia espe­cu­la­tiva se n'afe­geix un d'específic, molt nos­tre els últims anys, que ha sig­ni­fi­cat asso­ciar el desen­vo­lu­pa­ment i el crei­xe­ment social i econòmic a grans fites o esde­ve­ni­ments.

Hi ha un cas para­do­xal d'aquesta manera de fer que va ser la trans­for­mació de la ciu­tat de Bar­ce­lona. La desig­nació de Bar­ce­lona com a seu dels Jocs Olímpics va sig­ni­fi­car un canvi històric de la ciu­tat que hi ha qui ha equi­pa­rat en importància i trans­cendència a l'ender­ro­ca­ment de les mura­lles. És evi­dent que l'ade­quació de la ciu­tat per a la cita olímpica va ser l'excusa necessària per abor­dar una moder­nit­zació que va con­tri­buir al seu ree­qui­li­bri intern i a la seva pro­jecció externa. Està fora de tota dis­cussió la importància del que es va fer i que aquell impuls ha arri­bat fins avui, però, en tot cas, seria bo pre­gun­tar-se què hau­ria pas­sat els dar­rers vint-i-cinc anys si no s'hagués asso­lit la pro­cla­mació de seu olímpica. Per posar un exem­ple, podríem fixar-nos en ciu­tats com ara Madrid, que per­se­guei­xen en aquest moment amb poc èxit el seu par­ti­cu­lar somni olímpic, i que no han estat pre­ci­sa­ment atu­ra­des en aquest quart de segle. Pre­vi­si­ble­ment Bar­ce­lona hau­ria vis­cut una altra trans­for­mació i, sobre­tot, a un altre ritme, però ben segur que no hau­ria que­dat estan­cada en el model de ciu­tat del segle pas­sat.

El pas del temps obliga a pen­sar en la moder­nit­zació d'algu­nes de les coses que es van fer lla­vors, però també a repen­sar si algun dels objec­tius que es van mar­car i no es van acon­se­guir con­ti­nuen sent vigents. És espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tiu en aquest sen­tit el nivell d'infrau­ti­lit­zació de la T1 de l'aero­port bar­ce­loní, que es va plan­te­jar com un objec­tiu bàsic i abso­lu­ta­ment fona­men­tal durant molts anys per al nos­tre progrés econòmic. Avui tenim tot el ciment i més i la cons­ta­tació que no és per si mateix cap solució.

Aquest no és un feno­men que afecta exclu­si­va­ment la ciu­tat de Bar­ce­lona. Durant dècades es va con­ver­tir en un autèntic tòtem el desen­vo­lu­pa­ment del tren de gran velo­ci­tat. El cost de la tec­no­lo­gia necessària ha sig­ni­fi­cat que s'hagin ajor­nat sense data la pràctica tota­li­tat de la resta d'infra­es­truc­tu­res fer­roviàries. Avui hem de con­ti­nuar recla­mant nous hora­ris i tari­fes i millors ser­veis a roda­lies men­tre es fan ofer­tes per anar a pas­sar el cap de set­mana en trens bala.

Les grans infra­es­truc­tu­res són necessàries, però l'acti­tud de dema­nar com més millor és propi d'un cert infan­ti­lisme o propi d'una acti­tud esnob. S'oblida sovint que després del procés de cons­trucció hi ha l'explo­tació i el man­te­ni­ment, que sig­ni­fi­quen des­pe­ses afe­gi­des al paga­ment ajor­nat i que ens hipo­te­quen fins d'aquí a un segle. La importància del debat sobre el model de desen­vo­lu­pa­ment és prou impor­tant per merèixer atu­rar-se en la con­trovèrsia, si aquesta hagués exis­tit. S'ha de fer autocrítica sobre la poca capa­ci­tat de qüesti­o­nar una agenda de pri­o­ri­tats tan­cada i que ha aca­bat gene­rant un cor­rent d'opinió que no dis­cu­teix mai la inversió en infra­es­truc­tu­res. Sem­bla ben bé que els elec­tors i con­tri­bu­ents no fóssim cons­ci­ents que els diners que es gas­ten són els nos­tres i que la capa­ci­tat de mani­o­bra de futur que queda empe­nyo­rada pel deute que s'assu­meix és també la nos­tra.

Els molts casos sobre els quals han de donar expli­ca­ci­ons els diver­sos par­tits polítics sobre pre­sump­tes casos de cor­rupció sovint tenen al dar­rere, també pre­sump­ta­ment rela­ci­o­na­des d'una manera o d'una altra, empre­ses que es dedi­quen a la cons­trucció. Ja se sap que quan es gas­ten molts diners de cop és més difícil con­tro­lar fins a l'últim cèntim i que això és molt més fàcil quan es pla­ni­fica amb temps i es gasta de mica en mica. Aques­tes grans obres no s'han fet d'ama­gat, ni en con­tra de l'opinió pública: s'han fet a plena llum del dia i amb l'impuls de la indig­nació popu­lar i la força de la rei­vin­di­cació mas­siva. Poden estar segurs tots els que han par­ti­ci­pat de bona fe en aques­tes recla­ma­ci­ons que no se'ls ha uti­lit­zat per interes­sos ben allu­nyats del bé comú?

Ara, com fa deu anys, es torna a par­lar de tra­mi­tar amb urgència una llei de trans­parència al Par­la­ment. I, com passa en aquests casos, a falta d'una ini­ci­a­tiva ja n'hi ha dues, i el govern espa­nyol amenaça de modi­fi­car i ampliar els àmbits de la que es va apro­var al Congrés dels Dipu­tats. Sens dubte, és oportú ade­quar la legis­lació per fer front a l'alarma social pro­vo­cada pels casos de pre­sumpta cor­rupció, però hi ha aspec­tes que no poden estar sot­me­sos a la coti­lla de la llei i han de for­mar part de la cul­tura democràtica: l'espe­rit crític i la volun­tat de pas­sar comp­tes.