Sí, ho confesso

Sí, ho confesso. Diumenge vaig sortir a passejar amb els fills. Després de quaranta no sé quants dies, haurien de veure la seva cara de felicitat quan els vaig dir que podien agafar la bicicleta i el patinet. Tenen tres anys. Ja s’ho poden imaginar. Tot eren corredisses per trobar les vambes. I, un cop al carrer, el que em vaig trobar va ser gent passejant amb seny, respectant les distàncies. No vaig veure cap grup de nens jugant a futbol ni corrandes de pares fent-la petar. Civisme i felicitat, a dosis compartides. Carregades les piles, tornes a casa, agafes el mòbil i, ves per on, a les xarxes socials la “realitat” és ben diferent. I tothom fet una fúria. Sí, hi ha gent que no té ni un gram al cap. Però no oblidem que no hi ha una sola realitat i, de veritats absolutes, ni una.