La ingenuïtat ens salvarà

Que la des­a­pa­rició mis­te­ri­osa i la rein­tro­ducció d’unes oques es con­ver­teixi en tren­ding topic entre els olo­tins és una ingenuïtat que em fa pen­sar que no tot està per­dut. Arreu se sol sen­tir que aquest món està molt fotut –per als olo­tins, molt car­dat–. Doncs no tot està car­dat, men­tre es man­tin­guin cos­tums inge­nus com el de gene­ra­ci­ons i gene­ra­ci­ons d’olo­tins que s’emba­da­lei­xen davant d’unes oques. En d’altres muni­ci­pis, les ingenuïtats són unes altres. Quin mis­teri tenen, doncs, aques­tes oques? Cap. Només el record que evo­quen als olo­tins. En el meu cas, les cames del meu germà fetes un mapa per les pes­si­ga­des de les oques, que va voler empai­tar fa 50 anys, i que a l’àpat de cada Nadal la mare recor­dava.