L'estació de les revoltes

Quan les gernacions indignades ocupen i es manifestes pels carrers, no reivindiquen la dictadura del proletariat, ni la socialització dels mitjans de producció. Tampoc esperen trobar la platja que un maig de fa anys, a París, deien que s'ocultava sota les llambordes, ni reclamen l'ocupació de les universitats i les fàbriques. En els cada dia més abundants i vigorosos mitjans de comunicació crítics amb el model econòmic, no s'hi llegeixen pamflets maoistes, ni s'invoquen les col·lectivitzacions agràries, ni tan sols la nacionalització dels bancs i les asseguradores, que havia estat una ambició dels laboristes i socialistes europeus més convencionals.

Les víctimes de les retallades i de la devastació consegüent, i tots els que han vist escandalitzats com la crisi financera es convertia en una crisi del deute, és a dir, com la crisi dels excessos lliberals esdevenia la crisi de la societat del benestar, demanen, sobretot, una certa presència de l'estat amb polítiques públiques i una profunda regeneració democràtica. Canvis en un sistema degradat que s'ha convertit en un instrument perfecte per als poderosos i que permet, per exemple, que els neofranquistes hagin fets seus mots com llibertat i democràcia després d'eixugar-ne tota l'ànima.

A Europa, model arrogant de civilització que atorga i treu legitimitats, es continuen fent eleccions però només es pot aplicar una única política econòmica. Fins i tot els que denuncien amb més fervor el capitalisme i en blasmen els desordres, les iniquitats i els fracassos, a penes reclamen res més que l'impuls d'una economia social basada en el cooperativisme i quatre mesures redistributives. Les reivindicacions indignades no són, en essència, ni radicals ni utòpiques; només demanen polítiques que eren factibles quan la riquesa del país era molt inferior a l'actual i que, en canvi, ara diuen que no ens podem permetre. I si l'esquerra amb possibilitats d'abastar el poder està desorientada, és simplement perquè s'ha extraviat soleta, distanciant-se de les víctimes i abandonant vells principis amb el pretext d'abraçar l'eficàcia d'aquell gat tan llest que deien que caçava rates independentment del color.

Vet aquí, a la vista de tothom, l'eficàcia. En l'espai que abans havia ocupat ha quedat un erm immens en el qual, a vegades, s'instal·len aquells a qui s'anomena populistes. Un humorista italià que manté que no s'ha de pagar un deute que creu il·legítim o el cabdill veneçolà finat, que es va atrevir a governar pensant en la justícia i la igualtat i que deu ser l'únic tirà de la història que ha guanyat dotze eleccions contra uns mitjans de comunicació absolutament hostils que es
deuen a qui els paga. Les certeses
generals estan canviant, el discurs aparentment dominant, el que és majoritari als mitjans, el que sostenen els governs i els tertulians amb més presència, té els peus de fang. Augmenta la frustració, l'acorralament, la desesperació, i no sé com ho veuen vostès, però s'acosten les crueltats del mes d'abril i amb la força de la primavera entrem a l'estació de les
revoltes.