Tarradellas pur i dur

A finals de 2012, Josep Poca i Gaya va publi­car la Carta en defensa pròpia. Con­tra Sau­ret, Xirau, Gui­nart i Dar­dalló (Lleida, Pagès edi­tors, 2012), que Josep Tar­ra­de­llas va escriure i enviar a Ven­tura Gas­sol, Car­les Pi-Sunyer i Miquel San­taló el 19 de juny de 1957.

Josep Poca és un home paci­ent, dis­cret, tre­ba­lla­dor meti­culós i eru­dit. Ja ho va demos­trar a bas­ta­ment amb l'edició dels die­ta­ris de Mau­rici Ser­ra­hima que, en sis volums, com­pre­nen el període de 1940 a 1974 i que amb el títol Del pas­sat quan era pre­sent van edi­tar les Publi­ca­ci­ons de l'Aba­dia de Mont­ser­rat entre 2003 i 2006, amb un pròleg d'Hilari Raguer i un epíleg de Pere Gim­fer­rer. Aquesta edició repre­nia un pro­jecte tot just ini­ciat l'any 1972 per Edi­ci­ons 62 i que va que­dar inter­rom­put. La con­tri­bució, doncs, de Josep Poca ha estat cab­dal per a fer pos­si­ble la pre­sen­tació d'aquest con­junt de mate­ri­als impres­cin­di­bles per al conei­xe­ment i la com­prensió dels anys del fran­quisme i de l'evo­lució social, política, cul­tu­ral i espi­ri­tual de Cata­lu­nya i els cata­lans durant aquests anys. Ara, i acom­pa­nyant un altre il·lus­tre inves­ti­ga­dor, Albert Manent, ens han ofert un lli­bre molt sin­gu­lar i útil, el Dic­ci­o­nari de pseudònims usats a Cata­lu­nya i a l'emi­gració (Lleida, Pagès edi­tors, 2013), que recull 7.500 pseudònims de 4.500 autors amb un nivell de detall i d'exhaus­ti­vi­tat del qual puc donar fe direc­ta­ment.

Com a docu­men­ta­lista infa­ti­ga­ble, Poca ha estat també tre­ba­llant a l'Arxiu Tar­ra­de­llas de Poblet i aquí es va topar amb aquesta extensíssima carta que és un al·legat del pre­si­dent a l'exili, Josep Tar­ra­de­llas, en defensa pròpia i con­tra els seus com­panys del Con­sell Exe­cu­tiu d'ERC, Joan Sau­ret i García, Antoni Xirau i Palau, Miquel Gui­nart i Cas­tellà i Joa­quim Dar­dalló. Tar­ra­de­llas adreça la carta als altres mem­bres del Con­sell Exe­cu­tiu d'ERC, tots a la diàspora, Pi-Sunyer, Gas­sol i San­taló.

El nucli de la qüestió és l'intent rei­te­rat de Sau­ret, que havia subs­tituït Tar­ra­de­llas a la secre­ta­ria gene­ral d'ERC, d'apar­tar Tar­ra­de­llas del nucli dur de la direcció del par­tit, tot con­si­de­rant que el fet d'haver assu­mit la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat l'obli­gava a un dis­tan­ci­a­ment ins­ti­tu­ci­o­nal. El pen­sa­ment de Tar­ra­de­llas és just el con­trari i defensa, radi­cal­ment, la neces­si­tat de man­te­nir molt indes­tri­a­ble­ment units par­tit i govern, tot ente­nent que la força de la ins­ti­tució nai­xia i es fona­men­tava en la uni­tat del par­tit a l'exili i els seus òrgans de govern. Com a rere­fons de la carta hem de situar-hi les feble­ses, les mes­qui­ne­ses i, fins i tot, les misèries de l'exili, i també els enfo­ca­ments dife­rents i con­fron­tats a l'hora de con­duir l'acció política de la diàspora repu­bli­cana. L'intent del govern de la República espa­nyola a l'exili d'incor­po­rar els dife­rents par­tits i la pro­posta de cons­ti­tuir una mena de dipu­ta­ci­ons gene­rals de Cata­lu­nya i Euskadi, i la con­des­cendència de Sau­ret en aquesta direcció a favor de l'ano­me­nat Pacte de París (febrer de 1957), irri­ten pro­fun­da­ment Tar­ra­de­llas, que hi reac­ci­ona en con­tra i con­si­dera que es renun­cia a l'entra­mat propi de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. És veri­tat que el mateix Tar­ra­de­llas, abans de ser ele­git pre­si­dent, el 13 de desem­bre de 1952, a París i davant d'una audiència del PSOE, havia dit que calia dei­xar de banda totes les vel·leïtats per con­cen­trar-se en un únic i gran objec­tiu uni­tari: ender­ro­car Franco. Però l'ús que fa Josep Benet (El Pre­si­dent Tar­ra­de­llas en els seus tex­tos, 1954-1988, Bar­ce­lona, Empúries, 1992, p. 62-63) d'aquesta inter­venció con­tra­po­sant-la a l'acti­tud de Tar­ra­de­llas con­tra el col·labo­ra­ci­o­nisme uni­tari de Sau­ret, és pot­ser exces­siu. És el que apunta Fran­cesc Bona­musa en el capítol “El pre­si­dent a l'exili”, del lli­bre col·lec­tiu 1899-1988 Tar­ra­de­llas o la rei­vin­di­cació de la memòria (Lleida, Pagès Edi­tors, 2003), quan diu que una cosa era una con­ferència i un posi­ci­o­na­ment estratègic i una altra, l'accep­tació d'unes dipu­ta­ci­ons gene­rals.

El cert és que des que Josep Tar­ra­de­llas va ser ele­git pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, a Mèxic, el 7 d'agost de 1954, i ja abans, des que Josep Irla havia anun­ciat la seva volun­tat de renun­ciar i havia sig­nat els decrets que con­ver­tien Josep Tar­ra­de­llas en con­se­ller pri­mer i li enco­ma­na­ven la gestió dels afers de la Gene­ra­li­tat (abril de 1954), l'exili català es va sac­se­jar, i des de l'elecció el 1954 fins als anys 1959-1960, la pre­sidència de Tar­ra­de­llas va ser una pre­sidència dis­cu­tida i con­tro­ver­tida. Des de la direcció mateixa d'ERC (acord de març de 1957) i hi hague­ren movi­ments per limi­tar-li el paper dins el seu par­tit i el seu man­dat pre­si­den­cial, i des d'altres for­ces polítiques i sec­tors de l'exili, com l'MSC (el mateix agost de 1954), es va dis­cu­tir l'elecció pri­mer i la con­tinuïtat de la pre­sidència després. En l'argu­ment cen­tral de la carta, Tar­ra­de­llas acusa direc­ta­ment els qua­tre des­ti­na­ta­ris de les seves acu­sa­ci­ons i també Josep Pallach i Enric Adro­her (“Giro­ne­lla”) de col·labo­ra­ci­o­nisme amb els ame­ri­cans i de renúncia a la inte­gri­tat ins­ti­tu­ci­o­nal de Cata­lu­nya. El judici de Tar­ra­de­llas sobre el POUM és sumaríssim i el seu repàs, de part, dels fets de maig de 1937, com la seva actu­ació per ins­tau­rar el poder de la Gene­ra­li­tat en una Cata­lu­nya tras­bal­sada i con­vulsa per la guerra, són exhi­bits com argu­ments a favor de l'auto­ri­tat impres­cin­di­ble. Joan B. Culla, en el seu recentíssim lli­bre Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, 1931-2012.Una història política (La Cam­pana, 2013), emet un judici sever de l'actu­ació de Tar­ra­de­llas en aquesta con­jun­tura de con­fron­tació interna i parla, àdhuc, de mètodes esta­li­nis­tes.

Però el valor tes­ti­mo­nial de la carta, la tra­jectòria glo­bal de Tar­ra­de­llas i els dar­rers apar­tats de la mateixa carta, on Tar­ra­de­llas ana­litza la seva visió del món, de Cata­lu­nya i de l'exili, mos­tren un per­so­natge atent, com­promès i lúcid, que sap el que vol, que defensa la ins­ti­tució que repre­senta i que és molt cons­ci­ent de què es mou a l'inte­rior i com s'allu­nyava més i més de la rea­li­tat un cert acti­visme de l'exili nostàlgic.