Serps i falcons

Sant Jordi, aquest any, ens ha por­tat uns quants detalls molt interes­sants. Sánchez Piñol, l'autor més venut, no ha par­ti­ci­pat en això que en diuen la cerimònia de les sig­na­tu­res, perquè con­si­dera que tot ple­gat és un enuig difícil de supor­tar. Té tota la raó del món. Men­tres­tant, l'altre emblema de l'edi­to­rial, Josep M. Espinàs, és l'escrip­tor més veterà en això d'expo­sar-se al lec­tor en una data tan senya­lada. Con­vi­uen en una mateixa casa, La Cam­pana, que ha estat capaç de com­bi­nar l'excel·lència literària amb l'encert ente­ni­men­tat d'una pro­moció necessària per al lli­bre però no pas inva­siva en relació a l'autor. Han man­tin­gut la dig­ni­tat del pro­ducte a base de coratge i d'una creença ferma en els valors que defen­sen. Que l'Espinàs faci tants anys que exer­ceix de “fabri­cant de sig­na­tu­res” amb orgull i vocació i que en Sánchez Piñol con­si­deri que tot ple­gat té molt poc sen­tit (perquè la sig­na­tura no va acom­pa­nyada o pre­ce­dida d'un diàleg sobre lite­ra­tura) em sem­bla una entesa fantàstica de dos models que, tots dos, són la mar de res­pec­ta­bles. I un resum ade­quat del que sig­ni­fica Sant Jordi.

T'ho pots aga­far com una festa –que ho és– i gau­dir de moments que són agra­da­bles o pots arri­bar a pen­sar que es tracta d'un circ en el qual no calia que anes­sis a engrui­xir la nòmina dels pallas­sos o dels equi­li­bris­tes. Et pen­ses que ets impres­cin­di­ble quan arri­bes a una parada i veus que hi ha gent que fan cua perquè sig­nis un lli­bre (no exa­ge­rem: dues per­so­nes!) i et veus com una andròmina que fa nosa quan seus al cos­tat de fenòmens que aca­pa­ren el fer­vor de la massa. A mi em va pas­sar a Ram­bla de Cata­lu­nya, amb en Fal­co­nes a la dreta i, a l'esquerra, amb en Frank de la Jun­gla. Encara ric. Men­tre obser­vava la follia des­fer­mada per aquest noi tan mus­culós i valent (que va engo­lir, com una de les seves serps, el falcó de les cate­drals), lle­gia en un diari unes seves decla­ra­ci­ons: “No paro de sig­nar. De fet, es pot dir que no havia escrit mai tant com avui.” Després, vaig men­jar una galeta i vaig anar a una altra parada. I vaig pen­sar que, mira, tot a la vida és qüestió d'aga­far-s'ho amb paciència i amb una bon­dat infi­nita.