Fogueres mediàtiques

Nor­mal­ment són els peri­o­dis­tes els que par­len de política, men­tre que l'arti­cle que ara comen­ceu a lle­gir és d'un polític par­lant de peri­o­disme. Ho faig amb tot el res­pecte per una pro­fessió cru­cial i impres­cin­di­ble per al bon fun­ci­o­na­ment de les soci­e­tats democràtiques, però també amb molta pre­o­cu­pació pel seu fun­ci­o­na­ment actual. El peri­o­disme, com la política, podria no estar a l'altura de les
cir­cumstàncies.

Com a obser­va­dor extern, les dinàmiques comu­ni­ca­ti­ves dels dar­rers anys em recor­den les clàssi­ques fogue­res de Sant Joan. Ali­men­ta­des pels mate­ri­als d'un curs acadèmic ja fina­lit­zat, les fla­mes s'enlai­ren pode­ro­ses i enllu­er­na­do­res cap al cel. A la mati­nada, però, la foguera s'apaga. I només que­den les res­tes de lli­bres, fulls i altres mate­ri­als car­bo­nit­zats. Després d'una nit des­me­su­rada, l'enorme res­saca del matí.

Hi ha fogue­res mediàtiques de dife­rents tipus. En pri­mer lloc, la foguera mediàtica de l'ano­me­nada premsa del cor. La seva dinàmica és prou cone­guda: reco­llim un mate­rial alta­ment infla­ma­ble, com són les misèries huma­nes; bus­quem un peri­o­dista sense escrúpols i amb vocació de piròman perquè encen­gui la metxa; gau­dim de l'èxtasi dels crits, els plors i les superaudiències; i, final­ment, escom­brem les cen­dres d'aque­lles per­so­nes des­truïdes, arra­sa­des. Tot per l'espec­ta­cle.

Una segona foguera mediàtica és l'espor­tiva. Sota el for­mat de l'ano­mena't “peri­o­disme de bufanda”, l'única opció comu­ni­ca­tiva és ser del Barça o del Madrid. El prin­ci­pal interès periodístic con­sis­teix a bus­car detalls, fra­ses, mira­des, ges­ti­cu­la­ci­ons que per­me­tin debats infla­mats on no hi ha cap con­cessió a l'ene­mic. Les juga­des polèmiques s'expri­mei­xen fins a l'absur­di­tat i, en defi­ni­tiva, s'encén una foguera tan arti­fi­cial com ridícula. Però les audiències es dis­pa­ren. El que resta, un cop aca­bada l'orgia, són les cen­dres de l'esport.

I la ter­cera foguera mediàtica és la que afecta la política. Com en els casos ante­ri­ors, l'objec­tiu de la infor­mació política no sem­bla ser la mateixa política sinó l'audiència. Es tracta de fer pujar les fla­mes ben enlaire i, amb aquest objec­tiu, el peri­o­disme polític ha après a uti­lit­zar les tècni­ques del peri­o­disme del cor i del peri­o­disme espor­tiu. Ja no es tracta dels con­tin­guts de la política, poc atrac­tius mediàtica­ment, sinó de fixar-se en les ges­ti­cu­la­ci­ons i en les misèries que envol­ten alguns dels seus pro­ta­go­nis­tes. Els atacs i els insults són el pont cap a les por­ta­des, men­tre que les fei­xu­gues expli­ca­ci­ons sobre la política energètica, per posar un exem­ple, et rele­guen a la mar­gi­na­li­tat.

A més, també en l'àmbit de la política, s'ha impo­sat el “peri­o­disme de bufanda”. Atès que només les fla­mes del con­flicte ens pro­ve­ei­xen d'audiència, cal situar-se en un bàndol i dei­xar-se arros­se­gar per l'espec­ta­cle dels uns con­tra els altres, dels meus con­tra els teus. El resul­tat és que, de fet, la infor­mació no informa. No aporta cap nove­tat. És total­ment pre­vi­si­ble. Només cal saber quina capçalera estàs lle­gint, quina cadena estàs mirant o quin opi­na­dor estàs escol­tant, i ja pots anti­ci­par-ne els con­tin­guts. Cap pro­ba­bi­li­tat de sor­presa, perquè el que diuen no depèn del que expli­quen sinó de la posició des de la qual ho expli­quen.

És evi­dent que no tot el peri­o­disme és una foguera mediàtica, però aquesta és, des del meu punt de vista, una tendència pre­o­cu­pant. El peri­o­disme és impres­cin­di­ble i sense ell no hi haurà ni rege­ne­ració democràtica ni sor­tida de la crisi ni cons­trucció d'una soci­e­tat adap­tada als rep­tes del moment. El peri­o­disme, però, no pot limi­tar-se a aixe­car grans fogue­res que cap­tu­rin l'interès
momen­tani d'audiències mas­si­ves. El peri­o­disme té una enorme res­pon­sa­bi­li­tat per aju­dar-nos a enten­dre un món que se'ns ha fet incom­pren­si­ble i per pro­pi­ciar debats serens sobre el nos­tre futur com­par­tit. I, per estar a l'altura, ha de dei­xar-se de fla­ma­ra­des i tre­ba­llar amb el lent xup-xup que carac­te­ritza la feina ben feta.