Convulsió sentimental

Les afir­ma­ci­ons de Ramón Jáure­gui, dipu­tat del PSOE i encar­re­gat de redac­tar el paper que els soci­a­lis­tes pre­sen­ta­ran sobre l'estruc­tu­ració de l'Estat, són fran­ca­ment atrac­ti­ves i molt alliçona­do­res. L'exmi­nis­tre afirma que no pot ser que “en un moment de crisi econòmica i amb la con­vulsió sen­ti­men­tal que viu el país” els cata­lans aspi­rin a deci­dir el seu futur en un referèndum. Em fas­cina això de la “con­vulsió sen­ti­men­tal”. ¿Què vol dir exac­ta­ment amb una expressió de tanta volada poètica? ¿De quina con­vulsió i de quins sen­ti­ments parla? ¿De l'efer­vescència sobi­ra­nista que posa en dubte el que ell mateix ano­mena “encaix impres­cin­di­ble” de Cata­lu­nya amb Espa­nya? No està gens mala­ment aquesta asse­ve­ració perquè plan­teja un tema que cada dia més se'ns pre­senta amb tota la seva radi­ca­li­tat. La con­vulsió ve donada perquè els extrems del dis­curs cada dia ho són més i cada segon que passa vivim el perill d'una frag­men­tació evi­dent que, en deter­mi­nats sec­tors i gràcies a deter­mi­na­des acti­tuds, aca­barà defi­nint un pano­rama de bons i dolents, sense remissió. Per aca­bar amb un plan­te­ja­ment així només hi ha una solució digna, evi­dent i necessària: una con­sulta. Una sim­ple pre­gunta con­tes­tada a través dels meca­nis­mes democràtics i for­mu­lada amb afany d'acla­ri­ment després d'un debat apas­si­o­nat però raci­o­nal sobre les opci­ons pos­si­bles. És a dir, per superar la con­vulsió, trac­ta­ment civi­lit­zat.

Que és jus­ta­ment el que rebutja Jáure­gui amb una tesi sor­pre­nent que diu ben poc a favor del seu hipotètic tarannà con­ci­li­a­dor. Par­lant del referèndum, diu que un 51% no garan­teix res, perquè davant del 49% que s'hi ha mani­fes­tat en con­tra, “al cap de dues hores i mitja després es pot estar alte­rant la majo­ria social, amb la qual cosa estem davant d'una ines­ta­bi­li­tat per­ma­nent”. La teo­ria des­trossa, de cop, l'essència mateixa de qual­se­vol con­sulta. ¿Què insi­nua? ¿Que el poble no hau­ria d'opi­nar mai o que hau­ria d'opi­nar cada dia? No és una foto fixa, ja ho sabem, però serà una foto acla­ri­dora. Si més no per superar el fan­tasma de la con­vulsió i per veure i com­pro­var amb dades una rea­li­tat tan­gi­ble.