Boti, boti... voti?
El nostre procés nacional és tan apassionant com complex. De tant en tant, apareixen alguns elements de distorsió que poden ser molt negatius per al ritme i la culminació de la dinàmica començada. De segles ençà, un dels trets característics del poble català, com a societat nacional diferenciada, és la diversitat d'orígens dels seus integrants. Primer van ser occitans i francesos, després gent procedent de diversos indrets d'Espanya i de Galícia i, les darreres dècades, població originària de l'Àfrica, l'Amèrica Llatina, Europa de l'est o l'Orient llunyà. Una composició demogràfica tan plural exigeix un discurs nacional molt cívic, cohesionador i inclusiu, pel qual tothom acabi sentint-se part del mateix poble, el català, i ningú no temi ser-hi rebutjat, tant se val el seu origen. Per això, a la independència no només li cal un patriotisme generós, sinó, sobretot, un patriotisme intel·ligent, capaç de sumar i no excloure, per poder abandonar els tòpics formals i expressius d'un independentisme marginal i antiquat, que no incorpora sinó que separa, exclou i posa barreres civils a causa dels orígens, generalment sense calcular, des d'una notable inconsciència, les conseqüències d'allò que diu, crida o exterioritza.
Cada cop que sento el “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”, m'adono del molt mal que fa aquest crit, pretesament reivindicatiu, a la causa de la sobirania nacional i a la unitat civil del nostre poble. La consigna ignora que, ara mateix, el primer grup identitari és constituït pels que se senten catalans i espanyols, sovint més una cosa que l'altra, però tot alhora. Els que ens sentim només catalans representem, a tot estirar, només una cinquena part del total de la població del Principat. I amb un percentatge així no hi ha cap majoria social democràtica possible, perquè el grup majoritari no se sent només català, sinó també català. I cadascú és allò que se sent. Cal saber si volem una nació per a una part –nacionalistes, s'anomenen alguns– o bé per a tothom, tots els nacionals, tots els que, al marge dels seus sentiments identitaris personals, comparteixin la mateixa identificació amb Catalunya, com a destinació nacional final seva i pàtria lliure futura dels seus fills que, amb els anys, potser seran catalans d'origen espanyol, com passa a tots els països d'acollida del món, com ara els Estats Units.
Si el procés ha de basar-se en la llengua i la cultura, només, estem perduts i el resultat serà el fracàs. Perquè estaríem tancant la porta nacional de la llibertat a la cara dels que també la volen i que, entre ells, a casa o al carrer, continuen parlant castellà. Sense ells, sense els catalans acabats amb “Z”, no ompliríem carrers per manifestar-nos, ni carreteres fent cadenes per una part del país. Al costat de la llengua, també hi ha els valors col·lectius, el desig de viure millor i la voluntat democràtica de governar-nos sense cap dependència d'Espanya. De l'Espanya on viuen els seus parents, on tenen amics, d'on van venir ells o els pares i on tornen sempre que poden, de vacances. De l'Espanya que volem bona veïna i amb la qual tantes coses continuarem tenint en comú, com passa amb tots els veïns.
Catalunya no és Espanya, certament. Però hi ha catalans que també són espanyols. I marroquins, i argentins, i senegalesos, i pakistanesos, i romanesos, i... Quina mena d'identitat és aquesta que es basa en el que no som, en el rebuig d'una altra i no en l'afirmació de la pròpia? Quan diem el que som, afirmem en positiu allò que tots tenim en comú: que som catalans. Després, en altres nivells, és on vénen les diferències personals, però que no són ja col·lectives, de tothom, perquè no són nacionals, sinó d'una part. Allò que de debò és nacional és el que som, no pas allò que no som. No podem demanar a qui ara deixem fora amb el “boti, boti, boti, espanyol el que no boti” que, a l'hora de la veritat, voti a favor d'una independència que no compta amb ells.
