El modernisme i tu

Probablement les paraules de Pepe Serra, director del MNAC (“Aquest és el museu del modernisme i no la galeria del carrer Balmes”), són molt inadequades envers el Museu del Modernisme Català promogut per la família Pinós. Qualsevol que el visiti comprovarà de seguida que és molt més que una galeria de col·leccionista, que concentra una quantitat de bellesa inesperada, sovint rara de trobar (com en la part del mobiliari), i que, cosa encara més rara, prova de contextualitzar el fenomen dins la seva dimensió catalana i social. El que hi ha al carrer Balmes és un equipament de gran valor i amb un important potencial de futur, i tant de bo hi hagués més iniciatives culturals privades semblants a casa nostra. Però, sigui al carrer Balmes, sigui al MNAC (o a l'Hospital de Sant Pau, com s'havia dit), aviat hauríem d'ocupar-nos d'oferir una explicació més gran del modernisme de la que avui trobem a Barcelona. Ens cal, encara, un centre (museu o no) que faci entendre bé el moviment, a banda de contemplar-lo i fer-nos fascinar. Ni nosaltres ni els turistes tenim una bona eina de comprensió del miracle.

Comprendre què vol dir? Per exemple: es comprèn molt bé Dalí quan es va al Teatre Museu de Figueres, perquè (com la seva vida) el mateix museu és una obra d'art total; però en canvi ni Barcelona ni el MNAC van saber oferir l'última gran exposició del geni català que sí que va passar per París i Madrid. Vull dir que no sé si comprenem, si entenem, si sabem donar el sentit als nostres moviments principals i fins i tot actualitzar-los. Ens consta que Gaudí o Dalí o Picasso són molt importants, i que s'han “d'anar a veure”, però no sé si ens quedem amb la transcendència de cadascun d'ells i del que van significar, de les seves raons, dels seus impulsos i del seu simbolisme. Si ho sabéssim valorar, Dalí tindria carrer a Barcelona i la Sagrada Família mai (però mai) no seria qualificada per alguns barcelonins com a “mona de Pasqua”. Tenir un centre d'interpretació del modernisme ajudaria a entendre cinc coses d'una tirada: la Renaixença cultural catalana, la prosperitat econòmica fins als anys trenta, les bases culturals de l'Europa moderna, les fonts de les avantguardes i el catalanisme polític. Però, a més, ens ajudaria a veure actituds col·lectives vàlides per avui.

Per molts museus que visitis avui a Barcelona, per molts Palaus de la Música o Caus Ferrats que vegis, per moltes dones d'en Ramon Casas que tinguis l'honor de poder saludar, enlloc no s'acaba d'explicar de forma prou divulgativa, concentrada i global el significat crucial d'aquest moviment. Tal vegada és perquè encara arrosseguem uns tics noucentistes massa acusats (volem semblar hiperracionals), o perquè el socialisme sempre ha vist amb mals ulls el gran protagonisme de la iniciativa privada en l'activitat cultural de principis del segle XX, o perquè alguns prefereixen ser els membres únics d'un isme nou i infèrtil. Però el cas és que, pel que fa al modernisme, ho trobem tot molt bonic però no prou important. I això, per als que recomanem una certa actitud “neomodernista” per tornar a aixecar culturalment (i emocionalment) el país, és tan absurd com decebedor.

Si el MNAC ha de ser aquest nou centre, que així sigui: però no apilant obres amb títol i autor, per destacades que siguin, sinó entenent i fent entendre. Si ho ha de ser el museu del carrer Balmes, que sigui també amb la mateixa vocació. Però hem de sortir de Barcelona havent comprès que aquestes façanes, aquestes cases particulars, aquests hospitals, aquestes estacions de metro i aquestes esglésies tenen missatge propi: som una nació, invertim els diners en creativitat, arrisquem en l'estil, som avantguardistes, tenim vocació europea i universal, i a més ens agrada que el sector públic col·labori amb el privat en lloc de menysprear-lo o ofegar-lo. Veus? Ara sí que he dit el que volia dir.