Tretze

A la sobre­taula d'un sopar en record d'una amiga que ens ha dei­xat aquest estiu, algú comenta que aquest any ens ha por­tat una pila de notícies dolen­tes. És ine­vi­ta­ble que algú altre es pre­gunti, en veu alta, si final­ment hau­rem d'adme­tre –nosal­tres, que no som en abso­lut supers­ti­ci­o­sos!– que aquest any aca­bat en 13 ens ha por­tat mala sort. La tris­cai­de­cafòbia deu ser una de les supers­ti­ci­ons més este­ses o, si més no, de les més visi­bles. S'exhi­beix al món de l'esport quan els supers­ti­ci­o­sos recor­ren a la fórmula del “12 + 1” per evi­tar pro­nun­ciar o escriure el fatídic número maleït (“és la car­rera número 12+1”) o de la tele­visió (“Gran Her­mano, edició 12+1” o a l'arqui­tec­tura (amb edi­fi­cis que pas­sen de la planta dot­zena a la cator­zena). Algu­nes com­pa­nyies d'avi­ació obvien la fila número 13 perquè estan segu­res que no ven­drien els bit­llets cor­res­po­nents a aquests seients... I, ves per on, bus­cant altres exem­ples on es faci visi­ble la supers­tició, enso­pego amb un argu­ment que m'ajuda a des­mun­tar-la. A Espa­nya, en temps de la dic­ta­dura, algú que manava –i que patia tris­cai­de­cafòbia– va deci­dir que el 13 era un número tan des­a­for­tu­nat que no se li podia atri­buir a ningú (ni tan sols a un català!). Així, la nume­ració dels moderns DNI es va fer a par­tir del número 1, que evi­dent­ment era per al Gene­ralísimo, i els següents per a la seva família. El príncep hereu Joan Car­les va rebre el número 10, la prin­cesa Sofia l'11, i la seva filla gran, Helena, el 12. Així que, ves per on, a la segona filla, Cris­tina, li tocava el temut 13, així que s'ho van sal­tar –que per això són reia­lesa– i li van donar el 14. Però, de tot­hom és sabut, aquesta mani­o­bra no va ser­vir, al cap dels anys, per allu­nyar de Cris­tina allò que ells con­si­de­ren “una desgràcia”. Així que rela­xem-nos: aquest 2013, del qual encara ens en queda gai­rebé la mei­tat, no serà pro­ba­ble­ment el millor de les nos­tres vides, ate­ses les cir­cumstàncies gene­rals, però tam­poc hi ha res que faci pen­sar que ha de ser el pit­jor. Ves­tiu-vos de groc, adop­teu un gat negre i pas­seu per sota de totes les esca­les que aneu tro­bant. Des­a­fiem les supers­ti­ci­ons i cami­nem amb pas ferm cap al 2014. I el 31 de desem­bre, qui sap, pot­ser ens aco­mi­a­da­rem de l'any de la supo­sada mala sort beneïts per la pri­mera grossa cata­lana!