Empatx de festivals

Com tot­hom sap, a mit­jan segle XX, la costa cata­lana va ser engo­lida per un tsu­nami de pro­por­ci­ons gegan­ti­nes. Tot el lito­ral va expe­ri­men­tar muta­ci­ons demogràfiques, pai­satgísti­ques, arqui­tectòniques, urbanísti­ques, econòmiques, labo­rals, soci­als, cul­tu­rals, cíviques i morals. La costa cata­lana va cre­mar les naus –en sen­tit figu­rat i sovint en el propi– i va ence­tar un nou camí sense retorn.

En el punt cul­mi­nant d'aquell procés, algú es va ado­nar a temps que calia dis­po­sar d'antídots per com­pen­sar la des­hu­ma­nit­zació crei­xent del ter­ri­tori. Alguns van començar a tre­ba­llar en la revi­ta­lit­zació del patri­moni històric i d'altres van mal­dar per revi­far el patri­moni cul­tu­ral. A Sant Feliu de Guíxols, l'any 1962, aquests dos esforços van coin­ci­dir feliçment en una ini­ci­a­tiva que els unia a tots dos: el Fes­ti­val de la Porta Fer­rada, que lli­gava les músiques de sem­pre amb les pedres d'un monu­ment sin­gu­lar. Aquesta experiència pio­nera es va esten­dre com una taca d'oli per tots els muni­ci­pis cos­ta­ners de Cata­lu­nya i va pene­trar a poc a poc a les pobla­ci­ons de l'inte­rior. Aquest estiu, ja no hi ha hagut poble ni poblet que no hagi tin­gut el seu fes­ti­val: des dels històrica­ment con­so­li­dats fins als impro­vi­sats a última hora; des dels des­a­fo­ra­da­ment publi­ci­tats i mediàtics fins al ama­gats en els racons més humils; des dels rigo­ro­sa­ment dedi­cats a la devoció dels melòmans fins als con­ver­tits en apa­ra­dors per a la pom­posa exhi­bició dels assis­tents, dis­po­sats a aplau­dir amb el mateix fer­vor les grans for­ma­ci­ons orques­trals i els soro­llo­sos grups de rock, les pri­me­res figu­res de l'òpera i els can­tants melòdics més impre­sen­ta­bles.

Arri­bats a aquest punt, s'ha començat a qüesti­o­nar si té sen­tit una pro­li­fe­ració tan mas­siva de l'oferta esti­uenca. És cert que cada fes­ti­val té el seu públic, però també ho és que hi ha un públic trans­hu­mant que vol apro­fi­tar-ho tot i que deam­bula indis­cri­mi­na­da­ment de festa en festa i de con­cert en con­cert. Podria ser, doncs, que els fes­ti­vals aca­bes­sin morint d'èxit, amb la gent emba­fada de tanta música, arruïnada de tant pagar entra­des i reben­tada de tant anar amunt i avall.