Els nostres colors

Dilluns 9 de setem­bre de 2033, el Barça juga el pri­mer par­tit a casa de la lliga euro­pea, l'única com­pe­tició fut­bolística veri­ta­ble­ment com­pe­ti­tiva que con­ti­nua sent ren­di­ble. El Veri­zon-FC Bar­ce­lona rep el tot­po­derós Gaz­prom-Zenit de Sant Peters­burg. Aquesta tem­po­rada s'obre amb un xou tele­vi­siu que serà transmès per a tot el món. La mul­ti­na­ci­o­nal Maersk, en una de les con­si­de­ra­des ope­ra­ci­ons publi­citàries del segle, ha com­prat per aquest par­tit els drets exclu­sius de la publi­ci­tat estàtica de l'estadi. La imatge omni­pre­sent de l'estre­lla blanca sobre fons blau és real­ment impac­tant.

Els equips sal­ten al ter­reny de joc, no sense abans fer-se la foto de rigor amb els nens. Dos preus. Cate­go­ria A: foto de con­junt. Cate­go­ria B: exclu­siva per a un nom­bre reduït de nens i que inclou la foto d'equip i una d'indi­vi­dual amb un dels juga­dors locals a esco­llir. Per a la cate­go­ria B, la sub­hasta de pla­ces fina­litza una hora abans del par­tit. Després dels mis­sat­ges comer­ci­als habi­tu­als, la pilota es posa en movi­ment. La pri­mera part resulta avor­rida, el joc és con­ser­va­dor.

Al des­cans el públic en parla men­tre espera tanda en una de les dues cues que con­du­ei­xen a l'entrepà. A l'esquerra, la cua més llarga. A la dreta, el ser­vei pre­mium, amb poca gent i un 50% de recàrrec per cele­ri­tat. Ben a prop, a tocar de les màqui­nes de ven­ding, emple­ats del club ofe­rei­xen el pro­ducte estre­lla de la jor­nada: una rèplica ofi­cial nume­rada de la pilota de la final que va donar el títol al Veri­zon-FC Bar­ce­lona dos anys enrere. Pre­ci­sa­ment davant del mateix i mític Gaz­prom Zenit, gua­nya­dor del títol en les qua­tre tem­po­ra­des ante­ri­ors. A la boca de l'estadi, les pan­ta­lles de les cases d'apos­tes recor­den que encara es pot apos­tar pel resul­tat final, per qui rebrà la pri­mera tar­geta del par­tit o per qui farà el pri­mer gol.

La segona part segueix enso­pida. Els entre­na­dors fan moure la ban­queta. Els can­vis del FC Bar­ce­lona vénen patro­ci­nats per China Tele­com. Els del Zenit, per Chev­ron. Poca cosa més. El par­tit acaba amb un dece­be­dor empat a zero. El més des­ta­cat del par­tit: sis córners UPS, una peri­llosa falta Tata i un Visa pal fluix i gai­rebé sense angle. La gent comença a cir­cu­lar indi­fe­rent cap a l'estació de metro SK Group. En aca­bat, com sem­pre, men­tre les llums del Toyota New Camp es van apa­gant apa­reix el ser­vei de reco­llida acom­pa­nyat pel cer­ti­fi­ca­dor ofi­cial. S'enduen les por­te­ries, un tros de gespa, els ban­de­rins i tot seguit enfi­len cap als ves­ti­dors de l'equip i àrbi­tres, on aca­ba­ran d'aple­gar botes, pilo­tes i altre abi­lla­ment d'interès per a col·lec­ci­o­nis­tes, espe­cu­la­dors i depar­ta­ments de banca d'inversió espe­ci­a­lit­zats en para­fernàlia espor­tiva.

Els socis més grans diuen que anar a l'estadi ja no és el que era, que es nota. La cosa va començar a can­viar, comen­ten, amb la nova direc­tiva que obli­gava els fut­bo­lis­tes a cobrar per sig­nar autògrafs. D'altres situen aquest moment en la llei de con­versió forçada de les asso­ci­a­ci­ons espor­ti­ves no mer­can­tils a soci­e­tats anònimes. Fou ales­ho­res que es va pro­duir l'entrada dels fons sobi­rans noruec i xinès que actu­al­ment tenen la majo­ria de les acci­ons del club. Altres situen el moment de canvi en l'escàndol imme­di­a­ta­ment ante­rior, el mul­ti­mi­li­o­nari i fallit fit­xatge del sene­galès Ami­nata. Un fit­xatge finançat per un banc local a punt de fer fallida, que va ser res­ca­tat amb diners del Banc Cen­tral Euro­peu i que aca­barà pagant el ciu­tadà. Un dar­rer home remarca encara la per­versió de tenir uns nous amos que es per­me­tin espe­cu­lar amb les pòlis­ses de vida dels juga­dors, obli­gatòries per con­tracte, i que després el club revèn. No hi ha dret, diuen. Punt i final del nos­tre conte.

El lli­bre de Mic­hael San­del Lo que el dinero no puede com­prar (Debate) és una bar­reja d'assaig d'actu­a­li­tat i de pel·lícula de ter­ror sobre els can­vis gra­du­als que han aca­bat per colo­nit­zar la nos­tra vida quo­ti­di­ana a par­tir de l'entrada en estam­pida del mer­cat. El propòsit del text no és el d'escan­da­lit­zar. Tot i que ho fa, i molt. El propòsit és el de refle­xi­o­nar sobre què ens dei­xem pel camí quan per­me­tem que els valors del mer­cat (tot té un preu, tot és comer­ci­a­lit­za­ble, el mer­cat és progrés, etc.) entrin per la porta i s'hi esta­blei­xin. A grans trets, diu San­del, es pro­du­ei­xen dos impac­tes. Per una banda, la indi­vi­du­a­lit­zació, el tren­ca­ment del sen­tit de comu­ni­tat, en un món crei­xent­ment divi­dit en funció de la capa­ci­tat de con­su­mir. De l'altra, la cor­rupció, el dete­ri­o­ra­ment del sen­tit d'allò envaït pel mer­cat. En la ficció a dalt expo­sada: el sen­tit de col·lec­ti­vi­tat, de for­mar part d'un tot, d'afec­ci­o­nats i de socis. També la degra­dació de l'experiència espor­tiva, tant la dels juga­dors com la dels espec­ta­dors.

San­del dedica unes quan­tes pàgines a expo­sar els can­vis que ha com­por­tat als Estats Units la comer­ci­a­lit­zació de l'esport; la bar­reja entre finan­ces, espe­cu­lació i asse­gu­ran­ces; la comer­ci­a­lit­zació de la sani­tat; dels espec­ta­cles muni­ci­pals; dels regals, de les adop­ci­ons. Si tot té un preu, també el mer­cat té un preu: el que dei­xem al dar­rere. El mer­cat té la capa­ci­tat d'esten­dre's, de des­plaçar els valors exis­tents i reem­plaçar-los per d'altres on hi apa­reix el diner. Tot ple­gat, tot sovint, subs­tituït per quel­com que no serà millor ni ens durà on volem anar. No hi ha res a fer, diuen. Ens ima­gi­nem un FC Bar­ce­lona sense Ibra­hi­mo­vic o sense Ney­mar? Jo sí. Aquest és el crit que fa San­del en el seu lli­bre: el de dema­nar-nos reflexió sobre el camí que estem ence­tant, cap a on ens porta i si ho volem així. Per seguir la història, en el nos­tre conte un altre per­so­natge diria que tot va començar vint anys enrere amb la jugada Qatar Airways. D'altres ho dis­cu­ti­rien.