Presumptes
o culpables, la víscera popular
ja ha deixat anar el veredicte en format
de turba cridanera. I no hi ha res a dir
Potser perquè no tinc cap tendència personal a fer-ho, sempre m'ha fascinat la gent que va a les portes dels llocs a esperar que hi desfili el personal mediàtic. Com és obvi, puc entendre que els bombers es manifestin davant la conselleria d'Interior, que els mestres facin el mateix a can Rigau o que el personal sanitari escridassi Boi Ruiz cada vegada que el veuen, al cap i a la fi estan jugant amb les seves pròpies garrofes, però se'm fa molt més difícil entendre la gent que va a la porta dels jutjats quan ha de declarar algú conegut, que s'apilona al carrer quan s'ha de reconstruir un crim o fer un escorcoll policial o que s'espera durant hores a la porta d'una clínica per veure com la reina mou la mà de costat a dos-cents metres d'on són ells.
I encara un pas (o dos) més enllà d'aquesta, podríem dir curiositat per veure els protagonistes de l'actualitat en directe i sense el filtre dels mitjans, hi ha un fet repetit i que encara resulta més sorprenent. La presa pública de partit i l'acompanyar aquesta presència xafardera amb crits de “lladre”, “assassí”, “xoriço” en funció de qui sigui el protagonista del dia.
Aquesta setmana hem vist Leo Messi i el seu pare declarant als jutjats de Gavà per un presumpte delicte fiscal. I salvant les distàncies i els matisos concrets i específics, vindria a ser un delicte, almenys una part del delicte, que va portar Iñaki Urdangarin als jutjats de Palma i que ha fet i fa desfilar polítics, empresaris i financers per les dependències judicials de tot l'Estat. Circumstàncies i detalls personals a banda, la base del tema és tenir diners i en lloc de donar-los a Hisenda (sense entrar a valorar ara si els percentatges són justos o són un robatori oficial), fer-los fonedissos cap a un paradís fiscal dels molts que hi ha pel món. Aleshores, si el delicte és força semblant, com és que Urdangarin entra amb el cap cot, en tensió, neguitós i sentint crits de “lladre”, “xoriço” i, per contra, Messi desfila amb el polze aixecat, somrient, quasi a punt per signar autògrafs i aclamat pel personal?
És curiosa aquesta mena de “justícia popular”, cega, més o menys espontània i que puja com el sidral. No hi ha presumpció d'innocència, no hi ha raó, no hi ha lògica, només una bafarada que es converteix en escuma, surt del got i s'apaga de la mateixa manera que ha nascut. Es va a la porta a veure'ls i a cridar, a insultar-los. El Messi resulta simpàtic i pot evadir tots els impostos que vulgui. Fins i tot hi algun periodista esportiu que ha afirmat que no li importa que Messi defraudi a Hisenda mentre no siguem independents. Per contra, l'Urdangarin ha caigut en desgràcia i es mereix tots els insults del món, l'oprobi, la vergonya i tots els insults que li puguin dedicar.
I ja no parlem de si hi ha sang pel mig. Aquesta setmana també hem vist els pares de l'Asunta, la nena assassinada a Teo entrar i sortir envoltats de veïns que els escridassaven i els deien de tot. És igual que siguin innocents o culpables, la víscera popular ja ha deixat anar el veredicte en format de turba cridanera. I no hi ha res a dir. El mateix presumpte delicte es pot convertir en somriures si ets un futbolista famós o en llàgrimes si ets un gendre vingut a menys.
I dues coses per acabar-ho d'adobar. El millor del cas és que alguns mitjans de comunicació atien aquesta manera de fer amb grans desplegaments d'enviats especials, de tertulians i d'especialistes i, a més, entrevisten aquells que criden en horari de màxima audiència, alimentant encara més la bèstia, regalant els minuts de fama per a tothom que reivindicava Andy Warhol. Tot és circ i qualsevol esforç mereix la pena. La cridòria popular emet el seu veredicte injust però implacable i no hi ha res a fer.
I la segona cosa, potser encara més preocupant que la primera, és que aquest comportament arbitrari que exhibeix la massa, també sembla manifestar-se sovint en les decisions judicials que no semblen guiades pels mateixos principis jurídics. I a tall d'exemple, la direcció de Caixa Catalunya i l'exministre socialista Narcís Serra imputats per cobraments desproporcionats i, per contra, la direcció de Caja Madrid i l'exministre del PP Rodrigo Rato, cobraven el que havien de cobrar, ni més ni menys. Misteris de la jurisprudència i, probablement, a la porta del jutjat els degueren escridassar a tots dos.