Si pregunten, responc

El canvi més important produït al si de la societat catalana consisteix a haver passat de ser un poble fonamentalment reactiu –davant les agressions col·lectives, com a resposta a una incessant pluja d'improperis i polítiques adverses– a ser un poble propositiu, que ja no va a remolc del que facin o diguin els altres, sinó que és capaç de mobilitzar-se a favor de les iniciatives pròpies. Si el 2012 encara hi havia, a Barcelona, algunes mostres de reacció en contra, aquestes ja van ser les darreres i enguany, amb la Via Catalana, hi ha hagut iniciativa, projecte, mobilització, il·lusió, convenciment i esperança segura en la victòria nacional, al marge d'actuacions o afirmacions procedents de fora del país. Finalment, som un poble autocentrat i, feliçment, no etnocèntric. Hem omplert carrers, places, avingudes, passeigs i carreteres per a dir el que volíem: ser independents i aconseguir-ho democràticament, a les urnes. La resposta espanyola ha estat la de sempre: espanyola, sense matisos.

La centralitat del sobiranisme, la seva extensió social i l'expressió transversal de les aspiracions col·lectives s'han accelerat amb una intensitat imprevista. Davant d'aquesta voluntat de ser estat (no com Baviera o Puerto Rico, sinó com Dinamarca, Noruega o Uruguai, amb seient propi a l'ONU) no s'hi valen excuses, ambigüitats o retards innecessaris. L'únic debat al si de la nostra societat és si estem a favor o en contra de voler ser una nació independent, com prop de 200 nacions al món, o no, i ens estimem més continuar dependent d'Espanya, sigui sota la fórmula que sigui. I davant d'aquest plantejament tan sols hi ha tres respostes possibles: sí, no o en blanc, a més de l'abstenció, totes ben clares d'entendre, per cert.

Sostenir, en aquest moment del procés, que en un mateix referèndum cal decidir entre la independència, el manteniment de la situació actual o bé una tercera via és un insult a la intel·ligència individual dels catalans i una ofensa a la nostra dignitat com a poble. Entre altres coses perquè la pretesa tercera via no existeix, en la mesura que no constitueix una proposta única, homogènia i clarament identificable per l'electorat. De què parlem, de confederació (amb qui?, com?), de federació (amb qui?, com?, quin federalisme?), de millora fiscal (quina?, com?), d'una autonomia més arregladeta (quina?, en què?, com?) No estem davant d'una proposta alternativa que sigui unitària per a tots els que no són partidaris de la independència ni de l'autonomia actual, sinó d'un veritable calaix de sastre sense cap element cohesionador que expressi, de forma comprensible, tot l'abast d'una proposta política. Clarament dit: Duran Lleida, Navarro Morera, Rivera Díaz i Sánchez-Camacho volen el mateix, són el mateix, plantegen el mateix? Doncs, deixem-nos ja de perdre més temps; que la gent no va sortir al carrer a manifestar-se amb alegria i entusiasme per cap tercera via, ni federal, ni autonòmica arregladeta, ni fiscal apedaçada.

Com sostenen amb encert les formacions independentistes, partits o moviments socials, la pregunta que esperem, la que volem i la que anirem a votar, és si defensem, o bé no, la independència de Catalunya, i punt. I res més que no sigui això no ens farà sortir de casa. Ja tan sols faltaria que, a l'hora de la veritat, quan tantes expectatives hem desvetllat en l'opinió pública internacional i, en particular, dintre mateix de la nostra societat, acabéssim fent el ridícul més estrepitós. L'època de la Catalunya dòcil i poruga ja ha passat. I per part d'Espanya no hi ha, ni hi haurà, altra cosa que no sigui el de sempre i més. I a propòsit de votacions, confio que la data d'un referèndum d'autodeterminació no la fixin els tècnics de la Generalitat, sinó el govern o el Parlament. Si volem ser estat, hem de començar a semblar-ho.