Catalunya ha experimentat en les darreres dècades un augment poblacional arran, bàsicament, de la immigració. Aquesta circumstància ha generat noves necessitats de país en sectors cabals com l’educatiu. A la ja coneguda falta de docents s’hi ha hagut d’afegir la necessitat de nous centres escolars per donar cabuda a tota la població estudiantil. La resposta ha estat, des de fa dècades, la instal·lació de centres escolars en mòduls prefabricats com una solució d’urgència que ha perdurat durant anys. Ara les projeccions marquen una tendència a la inversa, preveient que el creixement poblacional s’aturarà i que en una dècada hi haurà 128.000 infants i adolescents menys. Una conseqüència directa d’aquest nou paradigma és que posa en perill la viabilitat de moltes escoles, sobretot a la xarxa concertada. A Catalunya hi ha 116 escoles en perill a mitjà termini. Són bàsicament espais d’una sola línia i amb un 25% de places vacants que es concentren en municipis petits. I tancar una escola o un institut sempre és una mala notícia. Per la vida que aporten als pobles i als barris, per l’element de reequilibri territorial que representen i perquè és la pedrera on es formen els ciutadans del demà. Com més pobles i barris tinguin escola, millor.

La comunitat educativa fa anys que reclama que el govern faci una planificació a llarg termini de quins seran els requeriments del país pel que fa a equipaments i necessitats educatives. I aquesta demanda pren avui més sentit que mai davant les perspectives de futur i hauria de servir per determinar en gran mesura quines inversions cal realitzar i on. I evitar, alhora, tancaments traumàtics de centres. Cert és que molts centres escolars concertats que s’han hagut de tancar s’han integrat al sistema públic. Però el model educatiu preveu les dues modalitats, els pares han de poder escollir què volen, i això implica la possibilitat de triar centre i que hi hagi oferta. No obstant això, la davallada demogràfica s’ha de concebre també com una oportunitat per redistribuir les ràtios a les aules, prioritzar i planificar equipaments. En definitiva, polítiques transversals de país que, avui, ja haurien d’existir.