Retorn als orígens

És difícil triar un sol fet que iden­ti­fi­qui per al futur aquest any que se'n va. Podríem par­lar, és clar, de la cadena de l'11 de setem­bre, una vivència col·lec­tiva que va mar­car, sobre­tot, una manera civi­lit­zada i fes­tiva de rei­vin­di­car la iden­ti­tat. Allu­nyada de les mani­fes­ta­ci­ons con­tro­la­des i del rigor de les con­sig­nes impo­sa­des. Però d'això, i de les seves con­seqüències, en par­la­rem a bas­ta­ment aquest 2014 que és a punt de començar. Un any que vindrà mar­cat per un joc d'estratègies en el qual no podem actuar amb la ingenuïtat de qui ja es pensa que ho té tot fet ni amb el des­encís de qui sos­pita que tot aca­barà en una colos­sal desil·lusió.

Em quedo, doncs, amb una altra notícia que em penso que ha estat la més relle­vant (sobre­tot per la seva sin­gu­la­ri­tat històrica) d'aquests 365 dies. De fet, són dues: la con­vivència de dos papes de Roma, amb la renúncia de Benet XVI i l'apa­rició ines­pe­rada de Fran­cesc. Com van dir els experts vati­canòlegs, el sol fet de la dimissió de Rat­zin­ger va pro­vo­car un dal­ta­baix con­si­de­ra­ble en l'estruc­tura ecle­sial, perquè el gest impli­cava una acti­tud revo­lu­cionària. Recor­dem el papa ara reti­rat com un símbol del rigor intel·lec­tual i de l'exigència doc­trinària, però al mateix temps com l'home que va cap­gi­rar l'ordre de les coses. I és aquest sen­tit que pren relleu la tria de Ber­go­glio. A les antípodes del seu ante­ces­sor (la cor­di­a­li­tat ver­sus l'alti­vesa; la fe sen­zi­lla ver­sus l'alta filo­so­fia), el papa Fran­cesc ha apos­tat per una reno­vació a fons, però, de manera espe­cial, per un mis­satge clar, arre­lat en la pri­mera tra­dició cris­ti­ana: com­par­tir el dolor, com­par­tir el pati­ment. El “fer-se home” de Crist té aquesta lec­tura pro­funda. Par­ti­ci­par del neguit de l'altre no pas com un obser­va­dor aliè sinó com algú que el sent com a propi. La superfície revo­lu­cionària del papat amaga un fons encara més cor­pre­ne­dor: el retorn als orígens.