Un sostre o un plat a taula?
Segons dades recollides per la XAPSLL (Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar), el 2013, a Barcelona, hi havia 2.933 persones sense llar, un 45,4% més que el 2008. En aquest mateix sentit, segons l'índex Arope (at risk of poverty and exclusion), el risc de pobresa i exclusió a la UE era del 23,7% el 2008 i s'enfilava fins al 25,9% el 2012. Les dades espanyoles són encara més preocupants: 24,5% el 2008 i 28,1% el 2012. També disposem d'informació sobre una categoria que s'ha fet habitual en els estudis sobre exclusió social: els treballadors pobres. Persones amb feina, però sense capacitat de satisfer les seves necessitats bàsiques amb el que guanyen. Segons xifres d'Eurostat, el 2008 a la UE hi havia un 8,6% de treballadors pobres, mentre que el 2012 ja es calculava que n'hi havia un 9,4%. En el cas espanyol, com abans, les xifres són pitjors: 11,2% el 2008 i 12,3% el 2012.
Aquestes i altres dades van farcir un debat sobre persones sense llar que vam propiciar en el marc del Laboratori de Serveis Socials de l'IGOP (Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB). Un debat que sovint esquivem, però que és d'una contundència inapel·lable quan aterrem a la realitat. No podem ara repassar els detalls d'una situació enormement complexa, de manera que em limitaré a subratllar una xifra més: entre el 25 i el 30% dels usuaris de prestacions habitacionals per als sense sostre tenen feina. Una feina per la qual reben un salari tan baix o tan irregular que els obliga a fer una elecció: un sostre o un plat a taula.
I, mentre això es produeix, ens anuncien la sortida del túnel. Una recuperació que hem aconseguit, sobretot, gràcies a la moderació salarial i que consolidarem si fem un esforç més. De moderació salarial, és clar. Molts no poden accedir a una llar, però hem d'aplaudir-los perquè amb el seu treball precari contribueixen significativament a augmentar la productivitat de la nostra economia.
Al costat d'aquesta informació, un dels assistents al debat –amb una llarga experiència professional en serveis per als sense llar– explicava com en el dia a dia només poden dedicar-se a gestionar el problema i a observar com la solució està cada cop més i més lluny. La tendència dominant –argumentava– ens impulsa a assumir el creixement dels sense llar i la proliferació de treballadors pobres i, en tot cas, ens dediquem a buscar fórmules econòmiques i eficients per oferir prestacions socials pal·liatives. Fent números, resulta que és una bona alternativa per enfilar la senda del creixement econòmic. D'un creixement econòmic que, recordem-ho, obliga una part creixent de la població a haver d'escollir entre disposar d'una llar o tenir alguna cosa per menjar.
En els paràgrafs anteriors he intentat no usar adjectius i definir la situació amb certa fredor. No ho he fet per assegurar-me la distància acadèmica, sinó perquè cap adjectiu em semblava suficient. Quin adjectiu pot servir per qualificar una societat que, després de portar a la misèria milions de persones es dedica a celebrar els seus èxits macroeconòmics? Quin adjectiu puc usar per definir aquells que exigeixen moderació salarial i que, simultàniament, es despreocupen de les conseqüències que això genera? Quin adjectiu podem aplicar per etiquetar una societat –la nostra–que manté els nivells de pobresa durant els períodes de bonança i que, en moments de crisi, intensifica la polarització i facilita que els rics siguin més rics i que els pobres siguin més pobres? Digueu-me, quin adjectiu hem d'utilitzar? I després ens exclamem dels brots de violència que apareixen als carrers. Pura hipocresia.
