Amagat, al Motel

El Motel, nom amb què es coneix l'Hotel Empordà de Figueres, és l'escenari fins al mes de maig d'una exposició de l'artista gironí Jordi Amagat. Pintor sense tendència però amb un estil propi inqüestionable, Amagat sap com omplir aquell séc de què parlava el romanticisme alemany, l'escletxa entre dues solituds, el pont que resol la poètica del doble, els dubtes sobre el dubte. Entre el figuratiu i l'abstracte, el geomètric i l'orgànic, l'arquitectura i la intuïció, el pintor dels diorames misteriosos ens interpel·la amb les proporcions (de figures i objectes), les superposicions, el cromatisme i els sentits: l'obra ben feta. Dibuix, ceràmica, escultura o fusta, Amagat pinta des d'un pensament revolucionari fet d'idees que creixen a la velocitat de la llum. Coneixedor de la història de la pintura, s'atreveix a fer caps impossibles, jardins onírics, composicions com constel·lacions. Considera que l'acte creatiu és transversal: Dalí, Lorca i Bach parlen el mateix idioma i el referent oriental representa, en la seva pintura, un focus amable i savi, com la natura sempre present: Amagat és, al mirall, Tagama, un mestre zen. Amb un domini exemplar del dibuix, el pintor Amagat genera les tres dimensions. Admirador de la llibertat de Picasso, de pintar els buits com Miró, del Dalí d'abans de la guerra o de la poesia pintada de Max Ernst, Amagat fa quadres-escultura que criden l'espectador a ser mirats per totes bandes. Figures circulars que s'escapen. Culs massissos, braços fornits, deesses hindús, ulls dalinians, antenes, dones poderoses, àngels, cervells en espiral. El nirvana. Realisme màgic? Surrealisme? Cubisme? Metafísica? Hiperfísica? Patafísica? Tot i més. Metamorfosi accelerada, com el ritme múltiple de l'univers. Amaguem-nos una estona al Motel: mirem, escoltem les veus, respirem bellesa. El caos ens regalarà l'ordre o l'atzar. I ens farem més savis.