La humanitat de la sardana

Em va escriure el peri­o­dista Gerard Bagué per dir-m'ho: has de par­lar sobre Claw­dia Chauc­hat i la sar­dana. Com Hans Cas­torp, però, he espe­rat que la dama russa tornés al sana­tori Berg­hof després d'anar a Mos­cou i Bakú, fer estada en sana­to­ris ale­manys i viat­jar per Espa­nya, de la qual l'heroi pensa que queda ben lluny del “cen­tre humanístic”: “(...) rigor mor­tal, inqui­sició negra, dis­tin­gida i san­guinària, gor­gera emmi­do­nada, Loiola, El Esco­rial... Interes­sant, la impressió que trau­ria d'Espa­nya la senyora Chauc­hat”. La impressió que en treu és aquesta: “S'hi viatja mala­ment. La gent són mig moros. Cas­te­lla és molt àrida i dura. El Krem­lin és més bonic que el cas­tell o el mones­tir d'allà al peu de la mun­ta­nya.” Posem-hi que una mica racista i sense mati­sos, no sé fins a quin punt és interes­sant la impressió de madame Chauc­hat. El cas és que de cop, con­tra­po­sant-la sor­pre­nent­ment a El Esco­rial, “el cas­tell inhumà de Felip”, parla de la sar­dana: “M'ha agra­dat molt més la dansa popu­lar de Cata­lu­nya, la sar­dana, a toc de cor­na­musa. Jo també vaig afe­gir-me al ball. S'aga­fen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C'est char­mant. És humà.”

No sé si ara tro­ba­ria tota la plaça plena ballant sar­da­nes en qual­se­vol poble d'aquesta Cata­lu­nya que, almenys en part, vol deci­dir què vol ser, pot­ser a banda d'Espa­nya. La qüestió és que, amb la seva sor­pre­nent com­pa­ració entre un edi­fici i un ball, Chauc­hat sem­bla voler dir que a Cata­lu­nya ha tro­bat alguna cosa que la dife­ren­cia d'Espa­nya.

I si, a pri­mers del segle XX, Hans Cas­torp veu l'Espa­nya encara negra, cosa que l'allu­nya del “cen­tre humanístic”, recor­dem que Set­tem­brini deia que Bar­ce­lona podia fer gala de les seves impor­tants rela­ci­ons amb la idea del progrés polític.

De la d'ara també se'n pot dub­tar, tot i que hi han emer­git movi­ments espe­rançadors. En fi, he trans­crit què diuen uns per­so­nat­ges d'una novel·la de la pri­mera mei­tat del segle XX. No me'n vanto i no crec en cap mena de “supe­ri­o­ri­tat”, però d'alguna manera, encara que sense gor­gera emmi­do­nada, Espa­nya con­ti­nua essent una mica negra.