La batalla per l'opinió
el recorregut de la confrontació pública pel control de la imatge i l'opinió sobre el procés ha estat i és tan o més important que el del conflicte entre governs
La batalla per la construcció d'una opinió favorable a una causa, un líder o un programa, conforma el nucli del joc democràtic. En un procés tan delicat, complex i lent com és el de la independència d'un país per mitjans pacífics, la batalla per la formació d'una massa crítica d'opinió favorable i majoritària esdevé l'objectiu estratègic prioritari. A la vista de l'experiència del 9-N, crec poder argumentar que el recorregut de la confrontació pública pel control de la imatge i l'opinió sobre el procés català ha estat i és tan o més important que el del conflicte entre governs i partits. En aquesta guerra, serà el “tribunal de justícia” de l'opinió (Noelle-Neumann) qui establirà la sentència definitiva. La meva conclusió provisional sobre l'estat d'aquest front és que la causa sobiranista catalana ha anat guanyant batalles decisives. Ho resumiré en cinc punts.
1. El món ens mira i opina. Mai com ara Catalunya havia atret l'atenció mediàtica mundial. El procés català, l'estelada i el 9-N ja formen part dels titulars i headlines de diaris i noticiaris de referència. Dels 800 periodistes acreditats a Barcelona el 9-N, 200 eren de mitjans internacionals. Les manifestacions del 11-S van ser trending topic a les xarxes. El món ens observa amb més o menys curiositat, i els mitjans opinen amb editorials sobre el conflicte i reclamen per a Espanya el “model escocès” (per exemple, The Guardian o Bloomberg). Mai una campanya de la causa catalana havia sortit tan productiva.
2. El procés centra l'agenda espanyola. Després de successives fases de desconsideració –del menyspreu a la burla, de la por a l'insult més barroer, de l'escàndol induït a la negació del problema –, el “bloc de Madrid” dels grans mitjans ha anat situant el procés sobiranista al centre de l'agenda mediàtica. No hi ha excepcions. I malgrat la dura i compacta bel·ligerància del bloc –amb alguna excepció, però amb incorporacions de nova planta, com la del “progressista” El País–, el “problema català” s'ha elevat a la categoria de “primer problema d'Espanya”.
3. El ‘frame' bàsic és la independència. Només cal fer una ullada als titulars de la premsa internacional. La paraula clau de tots els titulars sobre el conflicte entorn del 9-N –de La Repubblica a la BBC, del Time a Clarín, de Le Figaro a Al-Jazira– era “independència”. És el marc més universal de comprensió d'un conflicte polític com el de Catalunya i Espanya.
4. Mas guanya el duel. La gestió de la crisi entre el govern català i l'espanyol ha evocat el gran patró narratiu del western i el duel final. En aquest duel singular del 9-N entre Mas i Rajoy, tothom reconeixia la victòria de Mas. Ulisses enganya Polifem o David anorrea Goliat, escrivien els cronistes. I la imatge de Mas feia la volta al món com el Salmond català. Com l'estadista que, a l'europea, era capaç de sostenir rodes de premsa trilingües, en directe i sense límits, mentre Rajoy callava (com un “estafermo”, segons un paper clandestí de Pedro J.).
5. Catalunya escriu un relat nou. Al costat del relat “Escòcia”, els catalans han escrit el que alguns ja han denominat l'“efecte Catalunya”. És nou en els annals de les democràcies europees perquè defensa el dret a la desobediència pacífica i democràtica. Comença així: “Una vegada hi havia una nació sense estat que aspirava a ser com les altres i va organitzar una votació, però l'estat la va declarar il·legal i llavors més de dos milions van sortir a buscar urnes i...”
