N.J. Aragó a Florència

Era quan la galeria d'art El Claustre de Girona convocava els seus pintors a una celebració presentant obra de Florència. “Girona de Catalunya pinta Florència”, es llegia a la convocatòria-invitació, i d'això en resultà un magnífic llibre publicat el 1996, amb textos en català i en italià i amb una abundor d'il·lustracions pictòriques que enamorava.

Naturalment, el meu amic Lluís Roura no podia faltar a la invitació, i un seu amic, que era i sóc un servidor de vostès, el va voler acompanyar a la capital del Renaixement. I va ser dins mateix del baptisteri davant la catedral, que ens vam trobar tu per tu amb la Mercè Huerta i en Narcís-Jordi Aragó. També anaven a admirar els mosaics del mio bello san Giovanni, que van inspirar (diuen) l'infern de la Divina Comèdia. Després vam fer cap al lateral sud de la catedral i la cantonada de la Via dell'Orologio, allà Josep Pla hi trobava cada dia el seu pobre que era un cec, i a qui li feia una petita (molt petita) almoina, fins que un dia l'altre pobre que hi solia haver també, li va dir que il cecco è andato al cinematografo con la sua signora… Després, amb els amics i el matrimoni Aragó, vam anar una bona estona pel Lungarno, davant les cases sobre el riu.

No ens ho esperàvem, trobar-lo a Florència, però l'encontre va ser genial, ho recordaré sempre. Uns anys més tard (el 2005), vaig gosar demanar-li un petit pròleg per a un llibre sobre Florència, i em va dir que sí immediatament. Li vaig parlar d'aquella trobada i ell també la recordava, fins amb detalls concrets. I tornàrem a parlar del Lungarno i d'aquell misteriós joc de semblances que enllaça Florència amb Girona. L'any 1905, Miquel de Palol parla dos cops de “la silueta florentina de Girona”. El 1917, Xavier Montsalvatge i Joaquim Pla comparen la ciutat de l'Onyar amb la Florència “meravellada dins l'espill de l'Arno”. L'any 1937 Tomàs Garcés contempla la ciutat d'Albi reflectida en el riu Tarn i diu que li fa pensar “en Girona i en Florència alhora”. L'escultura emblemàtica de Florència és un lleó, el que posà Cosme I de Mèdici el 1551 a l'entrada de la Signoria, i l'escultura emblemàtica de Girona és una lleona. A Florència, els soldats capturats en les guerres eren obligats a besar el cul del lleó… Això i moltes més coses vaig aprendre de Narcís-Jordi Aragó. Gràcies per tot, mestre i amic, et trobarem a faltar sempre més.