Lliçons de l'espanyol

Els socis del club de la catalanofonia estem avesats a repassar amb certa angúnia les radiografies que els nostres governants ens van revelant sobre la salut de la llengua. Si lamentem la mala fortuna de pertànyer a un club tan reduït i dividit, no per això deixem d'admirar com el club del costat, el de la llengua espanyola, no para d'ampliar el seu seguiment. I és que l'espanyol no sols té molts estats i moltes acadèmies al seu favor: té també tot una Telefónica que li dóna esplendor.

No és broma. La Fundació TelefÓnica acaba de publicar un treball extremadament interessant i documentat sobre les dimensions i les expectatives econòmiques de la llengua espanyola. Dirigit per tres economistes, el recent estudi Valor económico del español (2016) presenta una original comprensió del valor d'una llengua avui i proposa un seguit de línies d'acció política que els responsables de polítiques lingüístiques haurien de tenir molt en compte.

S'han publicat tres informes sobre l'estat i l'evolució de la llengua catalana durant el 2015. Dos d'aquests informes, emanats dels respectius governs autonòmics, limiten el focus d'atenció: un a Catalunya, l'altre, al País Valencià. La Generalitat Valenciana publicava a l'estiu Coneixement i ús social del valencià. Enquesta 2015. Síntesi de resultats. I ara la Generalitat de Catalunya acaba de fer públic el seu Informe de política lingüística 2015. La condició “autonòmica” i el caràcter oficial d'ambdós informes fan que els documents publicats adoptin el to previsible d'allò políticament correcte tant pel que fa a l'avaluació de la salut del català a cada comunitat com al silenci “metodològic” sobre la situació de la llengua al conjunt de l'espai del català.

El tercer informe, el coordinat per la Xarxa Cruscat-IEC, manté un enfocament més global en el seu IX Informe sobre la situació de la llengua catalana (2015), impulsat per Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua. El balanç anual que s'hi presenta manté una avaluació crítica de l'evolució de la llengua en el conjunt de la catalanofonia durant el 2015. Una de les conclusions afirma que l'informe clou una etapa “molt negativa” a causa d'una política estatal (espanyola) que ha generat un bloc normatiu que imposa “la superioritat jurídica i acadèmica de la llengua castellana” en detriment de les altres llengües cooficials als respectius territoris.

La publicació d'informes anuals sobre l'estat del català, més oficialistes uns, més crítics altres, és òbviament oportuna sobretot per situar en l'agenda dels grans temes els problemes i les perspectives de normalització de la llengua en un entorn complex i sovint hostil. Per damunt del reconeixement de dificultats i hostilitats, l'ombra que sempre plana en tot judici és la manca d'estat propi. La manca d'un estat protector a Europa i al món. Sense estat no hi ha llengua normalitzada. Sense estructures d'estat no hi ha ni reconeixement internacional ni protecció. El cas de l'espanyol resulta paradigmàtic i exemplar.

Els economistes de la Fundació Telefónica no dubten de la centralitat de l'espanyol per a la vitalitat i potenciació de l'espai hispanòfon. En les conclusions diuen coses com aquestes. La defensa i promoció de l'espanyol són l'element vertebrador de la comunitat hispànica de nacions. Gràcies al programa normatiu panhispànic acordat entre les 22 acadèmies de l'espanyol, s'ha arribat a un grau òptim de normativització (diccionari, ortografia, gramàtica). La promoció internacional de l'espanyol ha d'adquirir rang de política d'estat, més enllà de rivalitats partidàries. N'hem d'aprendre.

La teoria dels autors és així de senzilla. La llengua és “un bé públic de club”, però a diferència d'altres clubs, amb limitacions d'accés, la llengua presenta “economies d'adopció”. És a dir: els serveis que presta una llengua augmenten en proporció a la dimensió del col·lectiu que l'usa. Què condiciona el valor comunicatiu d'una llengua? La dimensió del club i la intensitat comunicativa, o sigui, el nombre d'interaccions que el club possibilita entre els seus socis.

L'informe de la Xarxa Cruscat diu que ara s'obre una altra etapa “d'un horitzó d'esperança renovat”. Vull creure que els autors pensen en els tres governs “amics”, els de Catalunya, País Valencià i Illes, i en la urgència d'aprofitar la conjuntura política per emprendre accions contundents de protecció de la llengua comuna. Vull creure que pensen que seria l'hora de presentar un ultimàtum en aquest sentit al govern espanyol per al reconeixement oficial i definitiu del català a Espanya i a la Unió Europea.