Cap on anem?

La premsa britànica pri­mer i després la de la resta del món s'han fet ressò de la insòlita tro­bada entre dues joves ami­gues. La Zara, que viu a Bir­ming­ham, i la Lucy, de New­castle, tenien ganes de que­dar un dia i van estar donant vol­tes sobre on que­dar fins que van deci­dir que, per motius econòmics, el millor era tro­bar-se a prop de dos mil quilòmetres de casa seva. En prin­cipi, tenien pre­vist que una de les dues fes en tren el recor­re­gut de 320 quilòmetres que separa les dues ciu­tats angle­ses, però final­ment van can­viar de plans després de fer números i d'arri­bar a la con­clusió que el bit­llet de tren sor­tia més car que els vols d'anada i tor­nada de totes dues fins a Màlaga en una com­pa­nyia de baix cost.

Aquesta curi­osa història, com totes, es pot expli­car de mol­tes mane­res. Efec­ti­va­ment, el bit­llet de tren de New­castle a Bir­ming­ham val gai­rebé 120 euros i, apro­fi­tant unes ofer­tes d'última hora, les pro­ta­go­nis­tes d'aquesta història en van pagar 85 en total pels pas­sat­ges d'avió, però hau­rien tin­gut l'opció d'aga­far un autobús per poc més de 50 euros. No ho van fer perquè el viatge de més de cinc hores és llarg i, segons van dir, es fa molt pesat. Motius de pes? En tot cas, hi havia una alter­na­tiva, que no era que­dar-se a casa, per no haver de sor­tir d'Angla­terra.

En tot cas, a la Gran Bre­ta­nya aquesta història, i un munt de sem­blants que han apa­re­gut després que aquesta es fes pública, ha reo­bert el debat sobre el preu i la qua­li­tat del trans­port fer­ro­vi­ari. Això també podria pas­sar aquí. Però a tot ple­gat, i més enllà del cost del fer­ro­car­ril a cada lloc, ens pot fer pen­sar en com s'han cap­gi­rat les coses en poc temps: els preus dels ser­veis bàsics –com pot ser el trans­port que ens porta a tre­ba­llar– no paren de créixer men­tre que cada cop és més fàcil acce­dir a ser­veis i pro­duc­tes per omplir el nos­tre temps d'oci –com els bit­llets d'avió a les des­ti­na­ci­ons més turísti­ques.

Com passa sovint, estem davant d'una moneda que té dues cares. La mul­ti­pli­cació de les ofer­tes low cost ha uni­ver­sa­lit­zat la pos­si­bi­li­tat de fer turisme i, en gene­ral, la política de preus bai­xos ha fet acces­si­ble a la gran majo­ria moltíssi­mes opci­ons d'oci. Però tot té un preu. O més d'un. Per exem­ple, des d'un punt de vista medi­am­bi­en­tal ja fa temps que es denun­cia la insos­te­ni­bi­li­tat del crei­xe­ment del trans­port aeri i, per una altra banda, com a model econòmic la dependència d'un turisme inten­siu obli­gat a asso­lir deter­mi­nats per­cen­tat­ges d'ocu­pació entra en l'espi­ral de la sub­hasta a la baixa del last minute.

cal no obli­dar que la capa­ci­tat de crear tendència que tenen les com­pa­nyies que lide­ren els dife­rents sec­tors ha estat pos­si­ble gràcies a un crei­xe­ment que, en el cas con­cret del trans­port aeri, ha estat ali­men­tat per les sub­ven­ci­ons i les aju­des públi­ques. És veri­tat que la crisi i les regles de la com­petència que ha impo­sat Europa han anat cor­re­gint aquesta situ­ació, però men­tres­tant aques­tes com­pa­nyies han tin­gut les con­di­ci­ons ide­als per fer sal­tar pels aires el model del negoci tra­di­ci­o­nal del sec­tor i, el que és més impor­tant, els hàbits dels pas­sat­gers. S'ha pas­sat de faci­li­tar la mobi­li­tat a con­ver­tir-la en gai­rebé com­pul­siva.

I encara fent ser­vir com a exem­ple el cas del trans­port aeri i la reper­cussió en el turisme, podem obser­var que la sub­or­di­nació a un model basat en el volum no per­met apli­car polítiques cor­rec­to­res pel pànic al fet que tin­gui efec­tes sobre el crei­xe­ment. Per això tots el plans per actuar sobre l'oferta turística han que­dat atu­rats, o a mig camí, exces­si­va­ment pen­dents de la demanda. I a dalt de tot de la piràmide dels des­propòsits se situa la inca­pa­ci­tat d'apli­car polítiques, per exem­ple en l'àmbit fis­cal, que gene­rin ingres­sos prou impor­tants de tot aquest tipus d'acti­vi­tats per finançar una part de les qüesti­ons bàsiques per fer-les, aques­tes sí, veri­ta­ble­ment uni­ver­sals i acces­si­bles. I per seguir amb el mateix exem­ple, això s'hau­ria de notar en qüesti­ons com el trans­port públic.

Passa això mateix en altres sec­tors? Sí. Cada un podria fer la seva llista, però només cal fer un cop d'ull als pres­su­pos­tos públics per veure les difi­cul­tats que hi ha per finançar els ser­veis a la dependència o per no incre­men­tar el preu de l'ense­nya­ment de segon cicle uni­ver­si­tari per als joves i les famílies men­tre con­ti­nua la inèrcia de finançar ser­veis no essen­ci­als. L'estat del benes­tar ha de reo­ri­en­tar les seves pri­o­ri­tats per ser sos­te­ni­ble econòmica­ment i moral­ment.