6-F, fase decisiva

Les mobilitzacions contra el judici del 6-F entren, de ple, en la fase resolutiva del conflicte entre Catalunya i Espanya. Si es pren com a punt de partida la lluita contra el franquisme, en aquell moment el catalanisme polític era un aliat de l'esquerra espanyola, amb qui compartia estratègia, convocatòries i, essencialment, un programa polític de democratització i descentralització. La desmobilització posterior va deixar els interessos de la societat catalana en mans de les elits que utilitzaven les palanques de CiU i PSC per influir a Madrid, evitant escrupolosament l'anterior intervenció del carrer. De fet, no és fins a l'època de la negociació de l'Estatut que les manifestacions –la de les infraestructures del 2007, per exemple– comencen a reclamar clarament espais de sobirania, encara sense afrontar directament la via independentista.

La mobilització contra la sentència del Tribunal Constitucional, l'any 2010, ja implica una ruptura clara amb les institucions de Madrid, una tendència que es consolida a partir del fracàs del pacte fiscal i la conversió de Convergència en un partit inequívocament independentista. Des d'aleshores, els Onzes de Setembre i el 9-N han estat una demostració de l'amplitud i la influència social dels partidaris d'una futura República Catalana, tot i que sense entrar mai en confrontació directa amb la legalitat espanyola.

Però tot això està a punt de canviar. D'aquí a un parell de setmanes milers de persones es concentraran per oposar-se frontalment a una decisió de les institucions espanyoles, negant la legitimitat democràtica que deriva dels pactes de la Transició i la del règim del 78 en el seu conjunt. Tot està a punt de decantar-se i tot dependrà, en última instància, de la cohesió de l'espai independentista i, consegüentment, de la força del catalanisme al carrer.