Govern i no selva

Per què mig Nord-amèrica ha votat Trump? Per què mig Gran Bre­ta­nya ha votat Bre­xit? Per què sonen trom­pe­tes neo­fei­xis­tes a Europa? Per què pro­li­fe­ren els cab­dills com Putin i Erdo­gan? Per què es pro­du­eix aquesta mutació sob­tada i mons­tru­osa? Per què gira en aquesta direcció bona part del poble ras i de l'antiga classe obrera? Per una raó meri­di­ana. La gent vol govern i no selva. Venim de la selva i, mal­grat els innom­bra­bles entre­bancs, hem anat avançant cap a una més gran civi­lit­zació. Així ens ho han expli­cat i ho hem entès, gene­ració rere gene­ració. Així ho volem. Per això hem bata­llat. Sobre­tot des de les revo­lu­ci­ons democràtiques de finals del XVIII, que van assen­tar la idea que era via­ble el progrés humà con­ti­nuat. Així hem estat edu­cats, pri­mer des de la insurgència política i moral, després des del govern democràtic. I sabem que aquest sen­tit pro­gres­sista de la marxa de les coses demana més i millor govern i un grau sufi­ci­ent de regu­lació econòmica. I que només això omple de sen­tit la democràcia. Perquè només això garan­teix prou lli­ber­tat i prou justícia per a tot­hom.

La selva ori­ginària és l'imperi del mas­cle alfa, el seu caprici, el seu escor­xa­dor, com suc­ce­eix encara amb les altres espècies. També nosal­tres li obríem pas i acotàvem el cap. No tan sols: tots érem una mica mas­cles alfa, cadascú al seu nivell. Teníem els ullals i les urpes afi­lats, a punt per esbu­de­llar l'atre­vit que gosés dis­pu­tar el nos­tre lloc, per dis­cret que aquest fos. Però vam apren­dre a coo­pe­rar en la caça i la recol·lecció. Vam apren­dre a assen­tar-nos agru­pats en un sol indret, a fer veïnat, a con­rear-hi el gra, les ver­du­res, els arbres frui­ters i a criar-hi el bes­tiar, mal­grat el freqüent jou feu­dal. Vam espol­sar-nos el senyor i vam apren­dre a fer ciu­tat, a ser-hi més lliu­res. Vam pro­cla­mar que “el poble vol ser rei” (La Cam­pana) i ho vam defen­sar amb el gani­vet i la falç o amb el tra­buc. Final­ment, junts i con­tra tota mena de sapas­tres, vam gua­nyar la democràcia, el govern del poble, l'estat de dret, que ens garan­tia la lli­ber­tat i que ens feia res­pon­sa­bles, és a dir, garants del bé comú, soli­da­ris amb els altres. I hi vam aixe­car l'estat del benes­tar, que garan­tia uns mínims de justícia i de pro­tecció per a tot­hom, just per poder tenir una vida digna, sense greus perills, mes enllà de les malal­ties, els des­as­tres natu­rals i els mals d'amor. I vam llançar el gani­vet al mar!

I, és clar, en el decurs de tot aquest tra­jecte, se'ns han escurçat els ullals i ja no sabem mos­se­gar. Només ens mos­se­guem les ungles, que se'ns han fet fràgils, o bé ens hi fem la mani­cura... No sabem fer sang: en veure-la, fins i tot ens mare­gem. Tam­poc solem gru­nyir a qui ens enso­pega, més aviat hem après a cedir-li el pas i fins i tot, si és una velleta, a aju­dar-la a pas­sar el car­rer. No pot ser que tot ple­gat hagi estat un malentès. Que pot­ser hem fet aquest camí de 200.000 anys en direcció equi­vo­cada? Era la selva el nos­tre destí ine­vi­ta­ble? Hi hem de tor­nar, ara, sense cap remei? Això sem­blen dir-nos alguns: no hi ha fites gua­nya­des que val­guin, caldrà que tot sigui com­pe­tició, que cadascú se la campi, tots con­tra tots; no sigueu bonis­tes, ja tot s'hi val, la veda s'ha obert, sonen corns de caça... La feresa ram­pant s'ho salta tot i ataca a camp obert, sense atu­ra­dor, a la sabana glo­bal, i cau sobre la mul­ti­tud de pre­ses incau­tes, con­fi­a­des, des­proveïdes d'atri­buts i refle­xos defen­sius. Quina car­nis­se­ria!

És el mateix con­cepte de govern democràtic allò que decau. Ara manen les finan­ces glo­bals. S'han eri­git en mas­cle alfa, amb una força titànica i sense cer­vell. Han clau­su­rat el govern del poble i els gover­nants no han sabut o no han pogut cri­dar-los l'alto, no han estat capaços d'aple­gar for­ces i enginy per poder cana­lit­zar tanta fúria. La ciu­ta­da­nia, titu­lar de la sobi­ra­nia, sub­jecte únic de tot dret, on queda? No és via­ble una con­ducció d'aquesta mutació que no sigui traumàtica? Una tran­sició com­pa­ti­ble amb els valors democràtics, que no els des­ar­bori i els negui tan fron­tal­ment, que no enge­gui bona part de la ciu­ta­da­nia a les matei­xes por­tes de la selva.

Ja no som aptes per a la selva. No en són ni els nos­tres ullals esqui­fits, ni les nos­tres ungles fràgils, ni la nos­tra moral fra­terna. La gent té por de la selva. És dur-la a l'escor­xa­dor. La gent vol un govern que governi, sigui del país, del con­ti­nent o del món. Neces­sita amb urgència, des­es­pe­ra­da­ment, un govern. I vet aquí que troba algú dis­po­sat a gover­nar aquesta heca­tombe, sigui veri­tat o sigui men­tida. I pensa “que ho faci!”, encara que sigui en clau pro­tec­ci­o­nista, naci­o­na­lista, xenòfoba, anti­e­cològica, mas­clista... Quan no hi ha horitzó i mana el des­go­vern, el fei­xisme pren el relleu. Som al caire de l'abisme. És, aquesta, una situ­ació que inter­pel·la l'esquerra, per des­comp­tat, però no tan sols: també tots els demòcra­tes. La democràcia està en risc. Cal res­ta­blir l'horitzó i idear una manera orde­nada i ente­ne­dora d'avançar-hi.