Inca i incapaç

Les ciutats peruanes giren al voltant d’una plaça gran i quadrada que rep el nom de Plaza de Armas i que últimament volen canviar pel més afable de Plaza Mayor per evitar l’evocació dels exercicis militars i els tocs de corneta dels conquistadors. O per suavitzar les campanes de la catedral, que tenien el mateix objectiu imposant. En general les places ocupen l’espai on els inques feien mercat i trobades. La Plaza de Armas de Lima és oficial i burocràtica. La d’Arequipa, burgesa. La de Cusco, antiga capital dels inques, criolla. És la més maca de totes. Dic “maca”, i no un adjectiu més elaborat, perquè no cal fer comèdia: els catalans davant un paisatge natural o urbà diem “maco” i “maca”, graduat pel “molt”, i ens entenem. La plaça de Cusco és molt maca, la que ho és més. Està voltada d’arcs, i els balcons de les cases són tribunes de fusta treballades poc o molt, segons el nivell dels que les havien habitat. Ara les tribunes són bars o restaurants des d’on es pot contemplar la dimensió de la plaça i dels pesants edificis religiosos.

Els inques pronunciaven “Cohco”, amb la “h” molt aspirada i gutural, com la “j” castellana. Per quin motiu els conquistadors espanyols, usuaris de la “j” més expeditiva en qualsevol idioma, van entendre o voler entendre Cuzco? Seria motiu d’estudi, potser més psicològic que lingüístic. Van canviar la “j” per la “z”, l’altra lletra en castellà de sonoritat característica. S’havia de notar el nou ordre. En tot cas, com que els peruans no diuen la “z” com a Castella, ara és Cusco. Per què no Cujco o el primitiu Cojco, si el canvi ha estat impulsat pels moviments indigenistes? Ni tu ni jo: el mestissatge. Ens diuen que a Cusco es parla castellà i quítxua. Aquesta última llengua va enrere des que la Constitució de 1993 li va llevar el caràcter de cooficial al país. “Els avis entenen i parlen quítxua; els pares l’entenen però no el parlen, i els fills ni l’entenen ni el parlen.” Només els catalans que escoltem l’explicació fem un gest de contrarietat. Els espanyols, els argentins, els francesos o els anglosaxons es mostren perfectament indiferents. Som els únics al món a patir per les llengües minoritàries?

Els ordes religiosos presents a Cusco havien organitzat en aquesta plaça moltes processons. Els indígenes es van oferir per elaborar els sants. Un dia que va ploure, el guix de les imatges es va desfer i a sota van aparèixer antigues deïtats inques. Des de llavors a Cusco l’expressió “la processó va per dins” té un significat propi. Les cases de la plaça i dels carrers adjacents se sostenen sobre els antics basaments de les construccions inques, fets de pedra massissa. Quan hi ha un terratrèmol, les cases cauen però el basament sobreviu: “Hasta cuatro metros es inca; por encima, incapaz.”