Postveritat

Em sembla que volien dir “pseudoveritat” i els va sortir “postveritat”, que no significa res o significa una cosa diferent del que preveien. Consulto el diccionari per confirmar-ho. “Pseudo” és, en grec, “fals”. “Un pseudofilòsof”, “un pseudoapòstol”, són els exemples que aporta l’Alcover-Moll. “Post” és un prefix llatí i vol dir “després”: “postdental”, “postoperatori”... Què és “postveritat”? La persona que va compilar els llibres d’Aristòtil va situar al darrere els que no parlaven de física i els va anomenar “metafísica”. “Metá”, és, en grec, el “post” llatí i el “després” nostre. En podrien haver dit “metaveritat”, equivocant-se igualment. Però el grec els devia quedar lluny i van optar per “postveritat”, demostrant que el llatí també el tenien difús. O en podrien haver dit “metafísica”, que segons Borges és una branca de la literatura fantàstica. Hi torno: què vol dir “postveritat”, la paraula que ara fa furor? Que ve després de la veritat? Després de la veritat pot venir una altra veritat. Amb el “pseudo” ens hauríem entès millor.

Si “pseudo” vol dir “fals”, “pseudoveritat” seria una contradicció. Un “oxímoron”, que diuen els refinats recorrent al grec que després ignoren. Però d’això es tracta: de veritats falses o enganyoses. Ara: per què no en diem directament “mentida”? És com la “mala olor”. Dir “pudor” repugna a les persones educades. Dir “mentida” es veu que també. El president Donald Trump és tingut pel més gran propagador de postveritats, encara que no en tingui l’exclusiva. Molt bé: i ell què és? Un “postveritable”? Al president Richard Nixon del Watergate se’l va qualificar de mentider sense més contemplacions. Trump se les ha enginyat per no quedar tan malament davant els homes i la història.

Fins ara els polítics s’acusaven els uns als altres de “faltar a la veritat” o “no ajustar-s’hi”, unes altres expressions que evitaven l’expeditiu “mentider”. En política s’ha d’anar molt en compte amb el que es diu perquè després t’ho tiren en cara o es fan impossibles els pactes. Només els polítics? L’altre dia van projectar per la televisió un reportatge sobre les postveritats de Trump. En van emetre una que el president va dir en un míting, seguida de les imatges d’una massa dels seus opositors escandalitzant-se’n. Es veia d’una hora lluny que era un muntatge i que no hi havia una relació de causa-efecte directa. “L’art és una mentida que ens descobreix la veritat”, va dir algú. És art, el periodisme? No necessàriament, però com que es val de la narrativa elaborada o la de la imatge tractada hi té concomitàncies. Als periodistes també ens incomoda que ens diguin mentiders. Postveritats per desemmascarar postveritats, doncs. Les de Trump o de qui sigui, i no hem sortit ni sortirem mai d’aquí.