Continuem i continuarem

Quan has qua­li­fi­cat de cop d’estat el fet de fer una con­ferència a Madrid sobre la pos­si­bi­li­tat de pac­tar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, és difícil man­te­nir aquesta esca­lada dialèctica quan es fan pas­sos nous en el procés perquè els cata­lans puguin arri­bar a votar. Quan has sim­pli­fi­cat tant el con­cepte de democràcia i l’has reduït al com­pli­ment de la llei, és difícil no que­dar en evidència quan el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, l’orga­nisme que has uti­lit­zat con­tra els que ano­me­nes “col­pis­tes”, declara fora del marc cons­ti­tu­ci­o­nal el decret d’amnis­tia fis­cal que ha impul­sat el teu minis­tre d’Hisenda. Una sim­ple apli­cació de la teva pròpia lògica sim­plista i per­versa t’hau­ria de fer con­cloure que el teu minis­tre d’Hisenda és un col­pista. Per això, quan calles i fas veure que no ha pas­sat res (perquè, a més, el TC ha tin­gut la gen­ti­lesa de dir que avala l’apli­cació d’això que t’ha pro­hi­bit: o sigui, ha permès que gent com Rato, Bárce­nas, Diego Tor­res, Fran­cisco Gra­na­dos o alguns ger­mans Pujol tin­guin ara diners legals a un preu avan­tatjós), és que has vist que les coses no són tan sim­ples o que, més pro­ba­ble­ment, con­ti­nues la fugida enda­vant per no haver de resol­dre de manera rao­nada un assumpte polític. I si els teus rivals polítics fan també una apli­cació interes­sada de la teva lògica per­versa, també et podrien dir que, encara que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal acabés tom­bant en un moment o altre la cele­bració d’un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya, en podria ava­lar igual­ment el resul­tat. Com que les coses no són tan sim­ples (xim­ples?), o no ho hau­rien de ser, hi ha qui con­ti­nua apos­tant per la política, si més no entesa com a com­pli­ment del pro­grama elec­to­ral.

En aquest con­text, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va anun­ciar diven­dres quina serà la data i la pre­gunta perquè els cata­lans puguem votar sobre el nos­tre futur. I en les pri­me­res reac­ci­ons no hi ha hagut sor­pre­ses. Pers­picaços ana­lis­tes ens van expli­car que el que aca­bava de fer Puig­de­mont no era una con­vo­catòria sinó un anunci. Gràcies. Els par­tits uni­o­nis­tes va treure els gos­sos de torn a bor­dar. Els comuns van man­te­nir la seva irres­pon­sa­ble posició de no donar-se per al·ludits; o sigui, al cos­tat de l’statu quo. El govern espa­nyol, amb l’as del col­pisme ja uti­lit­zat, va moure’s entre l’amenaça als fun­ci­o­na­ris i càrrecs del govern català i la des­qua­li­fi­cació dient que el procés inde­pen­den­tista ja només és una qüestió d’una mino­ria ultra­ra­di­cal. Cap reacció que no fos lamen­ta­ble­ment pre­vi­si­ble. Em quedo, evi­dent­ment, amb l’explosió d’emoció i orgull del meu entorn per­so­nal per l’actu­ació del govern i la majo­ria par­la­mentària, expres­sada col·lec­ti­va­ment i mul­ti­tu­dinària­ment en l’acte d’ahir a Montjuïc. Con­ti­nuem i con­ti­nu­a­rem.