Els comuns i l’octubre

Costa molt d’entendre la política que practica allò que hem convingut a dir l’entorn dels comuns. Costa perquè les informacions són, cada dia que passa –cada minut, per ser exactes– contradictòries. Han optat no pas per la indefinició com a norma sinó per la norma de les definicions que es contradiuen. Un dia, un líder diu que si fos català no votaria i l’endemà afirma que vol que les institucions facilitin el referèndum. Un dia, consideren que la consulta és un acte reivindicatiu i no pas un procés vinculant i l’endemà anuncien que no solament hi participaran sinó que propiciaran el desenvolupament de la jornada. I al cap d’uns instants, s’ho repensen i manifesten que el referèndum és un acte que divideix la ciutadania.

Els comuns es troben en una cruïlla on es fa difícil triar el camí encertat. La seva pròpia dinàmica i les manifestacions que han fet al llarg d’aquests anys els impliquen en un suport sense fissures a l’1-O, però, al mateix temps, no sé si per càlcul electoral o per la diversitat de les veus que els conformen, dolen i volen. No poden estar-hi en contra però tampoc no l’entenen com un exercici legítim (i definitiu) de democràcia. És evident, d’altra banda, que destacades personalitats del seu aparat polític i del seu entorn mediàtic i cultural (i molts militants i votants, segons les enquestes) veuen el referèndum com una sortida necessària i imprescindible, perquè permetrà sortir de l’atzucac on estem instal·lats.

Calibrar fins a quin punt, d’ara fins a l’octubre, els comuns s’integraran en la majoria parlamentària i social (i la faran, doncs, més sòlida, amb més entitat) és un dels grans interrogants que ens hem de plantejar. No pas amb desqualificacions i, encara menys, amb insults de traïdories i essencialismes nacionalistes. Ada Colau ha dit que reivindica “els matisos, els dubtes, el debat honest”. Em sembla una posició altament respectable. Per al futur immediat del procés, en la perspectiva d’una radicalitat democràtica, el seu paper és decisiu. També ho és la reflexió que ha de fer sobre el seu compromís ètic.