El cartell de la CUP

La campanya presentada per la CUP per al referèndum de l’1 d’octubre ha aixecat més polseguera entre els independentistes que entre els unionistes. El cartell que imita –amb més o menys fortuna– un pòster de propaganda soviètica de 1920 on qui escombrava era Lenin, no ha deixat ningú indiferent. Un primer èxit de la campanya. La premsa de Madrid, que mai no permet que la veritat esguerri un bon titular, s’apressava a denunciar que “La CUP promete «barrer» de Cataluña lo español”. Els intents de presentar la CUP –i l’independentisme en general– com un moviment racista i xenòfob farien riure si no fos perquè a l’Espanya profunda funcionen. El que sobta una mica més és el volum de reaccions a casa nostra, sobretot en el sobiranisme. Una de les grans virtuts del moviment català és la seva transversalitat. Hi ha empresaris que volen la independència. Hi ha comunistes que volen la independència. Hi ha joves que volen la independència, Hi ha musulmans que volen la independència. Hi ha avis que volen la independència, Hi ha hipsters que volen la independència. Hi ha solters que volen la independència. Hi ha castellanoparlants que volen la independència. Això vol dir que tots ells han de compartir la mateixa visió del món? Rotundament no. El que els uneix és l’objectiu comú de la independència, però cadascú somnia un país diferent. Aquesta és l’etapa apassionant que s’obrirà a partir del 2 d’octubre: començar a construir plegats un nou país on tothom es trobi còmode, veient cristal·litzats alguns dels seus anhels i renunciant a d’altres, per assolir un punt de trobada comú. El pòsit de la postguerra i de la llarga dictadura ens ha deixat una certa aversió a la confrontació i a la dissidència. Que cadascú defensi el Sí en el referèndum com li plagui. Que tots els sectors d’aquest ampli moviment transversal s’hi sentin interpel·lats per missatges diferents, pensats per electorats diversos. Tenim molta feina, no perdem el temps discutint per un pòster!