Manent 2.0

Si no paro de parlar dels joves historiadors Jordi Amat i Joan Safont és perquè cada dia em donen motius per fer-ho, i quan dic cada dia vull dir cada dia, i elogiosament. Encara no he acabat de llegir un llibre seu, que ja en tinc un altre a la taula d’espera que em reclama. A final de juliol els vaig anar a veure a Viladrau, on feien una estada estival per separat: un en una casa llogada, l’altre en un hotelet. L’Amat dedicava totes les atencions al dos fills petits que té, i en Safont practicava l’avorriment a consciència, sense fer res més que llegir de tant en tant les anotacions d’El vel de maia, redactat per Marià Manent a la població. Em vaig preguntar: aquest que fa de mainadera i aquest altre que no fa res visible, quan troben temps per escriure i documentar-se tant? Les aigües de Viladrau no van acabar de posar-se bé a Safont, que de nou va haver de ser ingressat a la Vall d’Hebron, i al cap d’uns dies Amat viatjava a les Açores. Hi ha a la Vall d’Hebron un arxiu històric? N’hi ha algun a les Açores, referit a Catalunya? Si ho porten tot a l’ordinador: ja troben un moment per medicar-se o per contemplar el paisatge? Acabo d’enllestir l’última producció de Joan Safont, Sabotatge contra Franco; episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra. El pròleg és de l’Amat. L’arrencada del pròleg i la dels capítols d’en Safont són, pel to i la construcció, idèntiques. Ens trobem davant de dos siamesos? “Som deixebles d’Albert Manent”, em contesten. I afegeixen, perquè són moderns: “Manent 2.0”. Uns deixebles que superen el mestre, tal com ha de ser, perquè Manent, que era molt bo, no arrodonia els capítols i els llibres com ho fan aquests dos grans historiadors i escriptors. Amat ha tret aquest estiu la biografia de Benet, que és una de les grans biografies que en el país s’han escrit. El llibre de Safont el complementa: Josep Benet, que era una fura també per geni i figura, va saber treballar-se molts dels burgesos catalans retratats per Safont que, havent guanyat la guerra, tard o d’hora van trobar intolerable la persecució del català, l’orientació religiosa o la manera de conduir l’economia del règim i van donar impuls i diners a les grans iniciatives polítiques, culturals o esportives d’oposició a Franco. “Jo no he sigut mai separatista ni penso ser-ho, però francament em sento com en un país ocupat”, va dir un dels que Safont esmenta. Quina posició tindrien ara amb el “llarg procés”, títol d’un llibre d’Amat? Safont cita passatges d’un estudi inèdit d’Amat. Encara més llibres, Jordi? Diu Amat al pròleg que “la brillant crònica històrica que ha escrit Joan Safont” és “potser el seu primer llibre de plena maduresa intel·lectual mentre esperem la biografia d’Amadeu Hurtado”. Es farà esperar gaire? Puc dedicar-me a altres coses?