Tribuna
L’altra majoria
Les detencions de membres del govern i de càrrecs tècnics de l’administració que es van produir ahir i els escorcolls a les seus de departaments i organismes del govern, així com d’algun partit polític, han estat el detonant que ha activat l’última fase del procés: la mobilització als carrers.
La idea inicial era que la mobilització s’havia de visualitzar a les urnes, en un referèndum que havia de ser el moment culminant i el punt final. Però és evident que cada cop hi ha més dificultats per tal que es faci el referèndum. I la pregunta que no es pot evitar és: què passarà si tot i els compromisos adquirits pel govern no es pot arribar a fer? L’independentisme rebutja qüestionar-se públicament sobre aquesta possibilitat. És una manera de mostrar la seva determinació i, suposadament, de mantenir alta la moral. Però el fet que no et vulguis imaginar una situació no evita que aquesta es pugui produir. Què passarà si el gran acte de protesta que de ben segur es produirà d’aquí a dos diumenges no té prou elements recognoscibles per ser considerat un referèndum? Després del que va passar ahir, es pot pensar que hi ha les garanties que s’ompliran els carrers, però, hi haurà l’oportunitat d’omplir també les urnes?
La demostració que la qüestió formal era fins ara un tema central la tenim per via doble. D’una banda, l’independentisme ja justifica sense embuts que aquell qui fa el que pot no està obligat a més. Aquesta podria ser una justificació suficient per als més convençuts, però podria ser insuficient per aconseguir l’aspiració que el resultat que s’obtingui tingui un reconeixement majoritari i un aval internacional. Potser a partir d’aquest dimecres més que una validació es passarà a buscar la complicitat que puguin generar les imatges de la policia actuant i de les protestes ciutadanes.
Tot ha anat molt de pressa els últims anys, però no fa tant temps que els promotors de la consulta reconeixien que si no s’implicava tant els partidaris del sí com els del no aquesta no seria suficientment representativa. D’aquella ambició s’ha passat a un moment en què es falsifiquen cartells suposadament signats per alguns partits per fer creure que estem en una campanya normal i que algú fa campanya en contra de la independència. Que no és una situació normal també ho evidencia el protagonisme de jutges, fiscals i policies. L’Estat no s’ha quedat de braços plegats –com era previsible– i ha actuat contra persones i coses, intervenint tot allò que podria donar una aparença de procés electoral normal (cens, col·legis electorals, urnes, paperetes, etc.). I també ha intervingut les finances de la Generalitat. Però aquesta ha estat una reacció a una acció premeditada, potser un regal que el vicepresident Junqueras ha fet al ministre Montoro negant-se a enviar els informes de despeses setmanals. Un error de càlcul? Un regal enverinat? En tot cas, un episodi més que ens avisa que encara hi pot haver més sorpreses.
Tot apuntava que el dia 2 d’octubre caldria gestionar un conflicte de legitimitats, però la força del xoc institucional ha provocat que no fes falta esperar tant. I l’impacte ha estat tan fort que ha modificat l’equilibri de la política. Ho ha demostrat l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb l’acord per facilitar el vot a Barcelona, signant la carta per demanar un referèndum acordat i posant-se ahir al costat del govern. Avui seria molt diferent el debat que es va produir al Parlament sobre les lleis del referèndum i la de transitorietat jurídica.
No hi ha cap dada que ens permeti afirmar que l’independentisme hagi avançat avui respecte d’ahir, però sí que disposem d’evidències que demostren que s’ha cohesionat l’oposició al Partit Popular. Una situació que no pot menystenir un govern que està en minoria. El PP va veure en l’espai dels comuns un suposat aliat per tal d’arrabassar la majoria parlamentària a l’independentisme, però no va calcular que podien aliar-se per representar un altre tipus de majoria.