Raó d’estat

Algú que a l’hora d’esmorzar m’observa una cara impassible em pregunta: “Que no estàs indignat?” Ahir al vespre van ser enviats a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els líders de l’ANC i Òmnium Cultural. “Estic indignat i estic també encaparrat.” La pregunta, però, m’incomoda perquè m’obliga a un afegit que em fa quedar com aquells pesats que ho saben i ho preveuen tot: “No estic, en canvi, sorprès.”

No ho estic gens. Ni de les detencions d’ahir o les de fa dues setmanes ni de les càrregues del dia 1 d’octubre ni de les coses judicials o policials que han passat o puguin passar. Vam anar a una batalla desigual contra un estat, i l’estat respon amb la “raó d’estat” que Maquiavel va fixar: “Quan hi ha en joc la salvació de la pàtria no s’ha de tenir en consideració el que és just o injust, el que és pietós o cruel, el que és laudable o vergonyós, sinó que, deixant de banda qualsevol respecte, s’ha de seguir el camí que salvi la vida de la pàtria”, va escriure el florentí que no es va inventar res sinó que va deixar per escrit el que és l’essència de la política des que algú va marcar una ratlla divisòria a terra i va dir “a partir d’aquí això és meu”. Observem amb tristesa que Europa no ens dona suport. Europa, associació d’estats, es regeix pels preceptes fundacionals de Maquiavel que més tard el cardenal Richelieu, que no és un qualsevol en la història europea de la raó i de l’estat va refinar. Davant la crisi catalana alguns estats haurien actuat de manera més afable, més maquiavèl·lica, a la fi. El nostre és de mena barroer perquè és neòfit en democràcia i conserva molta quincalla de les dictadures successives que l’han governat. Fem comparacions impossibles o fora de lloc: “Mentre els corruptes prenen el sol, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els dos Jordis, són a la presó per organitzar manifestacions pacífiques i democràtiques.” Els corruptes en llibertat poden desprestigiar el sistema judicial espanyol, però és un mal menor. La salvació de la pàtria és un objectiu fonamental i obeeix a unes regles a les quals els països, amb més o menys matisos, són comprensius. Hi hauríem d’haver comptat. Però som poc lectors de Maquiavel. La revolució dels somriures... El somriure de Maquiavel, tal com es veu en el seu retrat, és un somriure molt diferent del nostre.

Soc capaç, ja ho veuen, de posar-me en el lloc de l’adversari, d’entendre les seves raons. Hi ha algú en les seves files que entengui les nostres? Seria el punt de trobada dialogant que tant es reclama. El contingut d’El Príncep no es limita a la raó d’estat. Conté altres lliçons polítiques aprofitables, indica uns lenitius contra la humiliació política. On és la política? Els dos Jordis, dos ostatges, com a la guerra. Estic atemorit tant o més que indignat.