Turisme cultural

Es pot fer un viatge d’uns pocs dies a la ciutat de Granada i no poder posar de cap manera els peus a l’interior de l’Alhambra? Si no et dus les entrades de casa, perfectament. Per traslladar com més gent millor, els avions estiben els passatgers com les arengades que les bacallaneries exposen en capses circulars i que havien estat el règim alimentari dels antics frares cartoixans. Un cop a lloc, resulta que no es poden visitar els punts de més interès perquè estan protegits de la gent que han fet arribar en massa. Les coves d’Altamira han tancat les portes, el Machu-Picchu les està ajustant i ja fa temps que els zeladors de Gaudí parlen de restringir severament les visites a l’interior de la Pedrera, la Casa Batlló o el Parc Güell. La Sagrada Família, no: la Sagrada Família la confeccionen a prova de bomba perquè si no es venen entrades no s’acabarà mai. L’Alhambra fa segles que està completada, i a partir d’ara tot pot ser decadència i destrucció. Els seus antics estadants tinc entès que hi circulaven descalços o amb sabata lleugera. Vaig visitar el mausoleu dels Reis Catòlics i vaig observar que els usurpadors de l’Alhambra a Boabdil calçaven sabatilles. Els visitants d’ara van amb botes depredadores d’excursionista, si no van amb talons que es fiquen entre les rajoles, i observin aquest grup de jubilats de l’Imserso: alguns sumen un tercer peu perquè avancen amb bastó. Fa cinquanta anys havia visitat l’Alhambra en una expedició escolar. S’hi podia entrar xiulant i amb les mans a la butxaca, i els companys ens vam fotografiar abraçats i mig enfilats als lleons del patí famós, “¿leoncitos a mi? ¿a mi leoncitos y a tales horas?” Una senyora que m’escolta l’evocació s’esgarrifa: “No vau veure que els podíeu fer malbé?” A quinze anys no es veu res, i, més tard, veiem el que ens fan veure. Hi vaig tornar al cap de trenta anys: els lleons s’havien de contemplar a major distància que els del zoo. Ara qui aspira a entrar a l’Alhambra s’ha de ficar en un embull administratiu de resultat llarg i incert. S’ha creat un mercat negre: recepcionistes d’hotels treuen de sota el taulell salconduits a un ull de la cara que sembla que hagin de franquejar l’entrada a un local de Chicago on se serveix alcohol.

Per un moment em va semblar que en comptes de Granada visitava la Praga de Kafka: el castell enlairat de l’Alhambra es veia pertot, però l’accés no es completava. Fins ara confonia les ciutats en els carrers comercials, on totes les botigues són de les mateixes marques. Ara totes les ciutats tenen el monument principal inaccessible. El recurs? Visitar atractius subalterns. La catedral, la cartoixa... A la cartoixa vaig saber que els frares de l’orde s’alimentaven d’arengades. Perquè no sigui dit que el turisme cultural, alternativa del massificat, no és formatiu.