Es busca Valtonyc

Els poders de l’Estat espanyol han decidit recular encara una mica més a l’època predemocràtica afegint una categoria nova al cartell dels més buscats: els cantautors. Després de criminalitzar la dissidència política, d’assetjar el català a les escoles i de foragitar la llibertat d’expressió de platges i carrers ara s’han proposat tancar a la garjola allò que durant la mal glorificada Transició tots coneixíem amb el respectable nom de cançó de protesta. Criticar el règim franquista amb tonades i rodolins durant èpics concerts al final dels quals el públic sortia a fer pintades i penjar cartells era una manera arriscada de protestar. El més trist és que al cap de tants anys pujar a un escenari encara ho sigui, d’arriscat. Per això en Valtonyc ha preferit l’exili, una paraula pretèrita que desgraciadament torna a sonar en aquest túnel del temps on ens han ficat. Si ets demòcrata de debò t’ha d’importar poc o gens la ideologia dels qui protesten cantant, tampoc la duresa dels mots que facin servir, mentre el seu missatge no traspassi la ficció musical. Per això no podem aplaudir que se’ls vulgui castigar amb penes de presó. És impossible compartir el desig de matar ningú, encara que aquest desig s’expressi amb una estrofa musical i, afortunadament, no hagi tingut cap conseqüència pràctica. Però hi ha excessos que no cal castigar amb l’excés de la presó.

A més, que la suposada víctima de les cançons de Valtonyc sigui precisament una monarquia que no van legitimar les urnes sinó el franquisme és tot un sarcasme. Un monarca instal·lat en la seguretat privilegiada d’una bombolla d’or no pot sentir-se amenaçat pels versos d’un raper. Menys encara, convertir-se en víctima de suposades injúries a la corona, un delicte que països més justos com Holanda s’estan plantejant precisament suprimir del seu codi penal. L’Estat espanyol va quedar a la cua de la recent edició d’Eurovisió, però en el festival dels opressors hi té reservat el pòdium.